De gom a gom. Quan vaig arribar no hi cabia una agulla..Llums a l'escenari, que ell mateix fa obrir les de la sala, perquè vol que tots ens hi veiem i que ell, basicament no es una estrella de rock. Darrera l'estelada, apaïsada, i un garbuix de frases i sigles vinculades al proces. Com un punt la seva gorra de que modifica de posició segons gest dubitatiu. No he trobat res escrit encara sobre l'acte. O sia que començaré jo amb la meva lletra dolenta fins que ens varem cansar,ell i jo. Afirma que no es un polític. Els de Girona es van encaparrar que anés primer a la llista per representar d'alguna manera el Procés constitutiu al front del Jxsi. Formació que ell torna defensar amb primàries per que no passi lo de Tarragona amb el germà bel. Encara que diu que desobeira i que permaneixera ferm, úniques coses que van arrencar aplaudiments a la sala, d'altres vegades ha dit que si veu que perd el temps, se' va a Senegal a veurel'es venir. No te com a polític, assentat, la potencia que te dalt l'escenari, l'ascendent amb el piano a les mans. Al Guardiola li passaria el mateix. La política es una interpretacio i aquests son massa nets malgrat les seves contradiccions necesaries es veu. El vi de la seva cooperativa costa 60 euros algunes ampolles. I ames esta presidint la comissió d'estudi, va fer broma dient que ara te que tornar a estudiar, Parla de que hi han d'haver hi portes de sortida. De que la sanitat per els que la volen. S'ha de re definir l'acolliment. Llars, estudis. Que s'ha de treballa a les institucions especialment al parlament. Que hem de pensar a la llarga amb 5 Països.Que tenim un veí que es Francès. i que el porces polític te que anar aparellat totalment amb el Procés social. I la constitucio l'hem de fer molt be, Intombable no com algun estatut. no pot tenir cap error, ha de ser molt forta. Ella començara de veritat el Procés que ha de ser curt i vinculant. no podem anar fent i que ens tombin lleis com la del desnonament per exemple o de la pobresa energetica. En aquest punt , uns 10 minuts, va dir que ell no volia fotre el rollo i que el millors era que disposin d'una bateria de preguntes del public , que ell procuraria de contestar i que era mes efectiu. I com sempre aquí es perd el rastre del orador sinó es molt pillo. La primera pregunta sobre el museu de Gallifa per la Muriel que li sembla i perque no va poder venir a la inauguracio. La seva imatge, fermesa i caràcter venen des anys 6'.s. El mes important es tindre un pla de xoc potent. Si no s'arriba a uns acords hi ha d'haver hi prorroga. Hi han tres lleis basiques. la electoral ,la de pobressa energetica i l'a d'acollida.Tenim total capacitat i preparació per aconseguir ho. no dubtarem de anar a Bruselles per presentar els recursos que facin falta.Al Parlament hi ha una indubtable majoria, 72 que volen la independencia el mes rapid possible.per laseva banda el govern esta tambe determinat.El Mas ens ha portat ida fins aqui. europa bullen les embaixades amb el proces i tot plegat fara arribar a acords amb Espanya. El demes aquelles preguntes que no pregunten res i que serveixen perque el que pregunta s'explai davant el personal i s'interpelin. El Llach ja no ,pero jo tenia assaig a la coral.
dissabte, 30 d’abril del 2016
exterior contactes
El primer xoc institucional de la legislatura catalana va arribar quan el Tribunal Constitucional (TC) va decidir suspendre la creació de la conselleria d’Exteriors arran del recurs interposat pel govern espanyol. Des d’aquell moment, Carles Puigdemont va intensificar els contactes diplomàtics per transmetre “normalitat” davant la situació. Mesos més tard, el president de la Generalitat fa les maletes per primera vegada des que ocupa el càrrec per desplaçar-se a Brussel·les i a Gant (Bèlgica), en el que suposarà la seva estrena a l’estranger. Les cites més importants del periple seran amb el president de Flandes, Geert Bourgeois, i amb el president del parlament federal belga, Siegfried Bracke. No hi ha prevista, segons el programa oficial, cap trobada d’alt nivell amb membres de la Comissió Europea, però sí amb “treballadors de les institucions comunitàries”.
Des que va prendre possessió, Puigdemont ha tingut 25 contactes diplomàtics, 13 dels quals amb ambaixadors. Alguns han format part de l’agenda pública -delegats del Regne Unit, l’Uruguai, Suïssa, Irlanda, Eslovàquia o el Canadà-, mentre que altres han sigut més discrets. És el cas, segons fonts consultades per l’ARA, de representants diplomàtics francesos, amb els quals es va abordar el procés sobiranista. “Tot i no estar a favor de la independència de Catalunya, hi volem tenir una relació cordial perquè és un país clau”, mantenen des de la Generalitat. L’exalcalde de Girona havia d’anar a París a pronunciar una conferència a mitjans de març, però el dol per l’accident de Freginals ho va frenar.
Romeva i Altafaj
Puigdemont anirà acompanyat del conseller d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència, Raül Romeva, i del representant permanent davant la Unió Europea (UE), Amadeu Altafaj. Romeva ja va visitar Brussel·les de forma discreta fa unes setmanes -la seva experiència com a eurodiputat d’ICV va ser clau a l’hora de fitxar-lo- i durant els últims dies ha estat a Anglaterra i a Escòcia. Un dels punts destacats de l’argumentari de Presidència i d’Exteriors per als contactes diplomàtics es basa a assenyalar la “voluntat d’acord” de la Generalitat amb l’Estat per tirar endavant el procés i a recalcar que la solució ideal és el referèndum.
“En els contactes dels últims mesos, els representants estrangers ens demanen que dialoguem amb el futur govern espanyol”, sostenen a Palau. La via pactada va ser defensada aquesta setmana per l’expresident Artur Mas en un viatge a París, on va indicar que un escenari de no acord portaria a una “crisi europea”. I, precisament per això -sostenia Mas-, és descartable. El líder de CDC està centrat en la refundació del partit, però dedicarà part de l’agenda a viatjar en clau de procés.
Durant els últims anys com a president, Mas va visitar els Estats Units, Rússia, el Marroc, l’Índia i les institucions europees. Al llarg de tots els viatges hi va haver queixes per part de Catalunya per les “traves” que posava l’Estat als moviments de la delegació de la Generalitat, i l’entorn de Puigdemont assegura que aquesta dinàmica es manté. L’acció exterior és un dels principals punts de fricció entre Palau i el govern espanyol.
divendres, 29 d’abril del 2016
pactes
O potser els únics pactes naturals són els que considerem antinaturals. Només té sentit pactar amb l’adversari, amb el que està del tot a l’altra banda. És la manera de dir: som diferents, un el contrari de l’altre, però les circumstàncies fan que conjunturalment ens hàgim d’entendre. En la política espanyola, els pactes menys naturals són els que més ho semblarien. Com poden pactar el PP amb Ciutadans o el PSOE amb Podem si estan competint, en tots dos casos, per ocupar exactament el mateix espai, si es disputen els mateixos electors? El futur de Ciutadans o de Podem passa per l’afebliment del PP i el PSOE, respectivament. I la supervivència del PP i el PSOE passa per desinflar Ciutadans i Podem. S’assemblen massa, són massa fàcils de confondre per poder pactar. Sembla natural i és antinatural. Es fan nosa. El pacte natural i que sembla antinatural és entre el PP o Ciutadans i el PSOE o Podem. Pactes de contraris, que no es confonen, que no es disputen els mateixos electors. La pregunta és per què a Espanya no és possible aquesta mena de pacte. Diria que per una raresa hispànica: la persistència del mite guerracivilista de les dues Espanyes. Una vella guerra mal tancada, mai cicatritzada
dijous, 28 d’abril del 2016
la coral a Vacarisses africana
La coral de San Vicenç de Riells del Fai, no te una solista de color. Ni un piano per anar a munt i avall. Peró al XocoConcert, concert de coral i xocolata de Vacarisses del 24 de maig de 2016 , varem compartir escenari y pabello esportiu,la Sala Gran de la Fabrica, amb tres corals mes, alguna a la mitat dels seus components. Desprès d'assecan- se la gola en un vestidor recalentat pel sol, varem ser elegits per sortir a l'escenari els primers. Sempre fa una mica de mandra perquè t'has d'esperar fins el cant comú per marxar. Ja estem a d'alt, amb una direcció memorable del Jordi Guri, amb una seriositat extrema i compartint dubtes i sons amb el tècnic de la taula de tants botons. "Tant que vivray" (1490-1562), "La Valentina", popular mexicana, Dona'm la mà, de Salvat Papasseit, Diàleg (Maria Manent) i la ja ancestral i esperada cançó zulu Nginisiponono, especialment per la seva coreografia, van arrodonir el que com casi sempre va de fred a mes. La sorpresa va ser que la musica afro esta de moda i la coral del director canadenc, Benet Puig, afincat al poble de les cireres, Sant Climent de Llgat., Coral La Vall de Sant Climent, en va interpretar mitja dotzena dels 60's recordant, l'acollimen a una tribu zulu, "Ipharadisi", el tren de la llibertat de Ghana, "Amavolovolo", la presó del Mandela a Sudafrica, "Funga Alafia" i les mines de treballs forçats "Tshosholoza", amb l'himne segon del país sud africa, acabant amb la representacio de Zambia, "Thulalila Lele" i Bonse Aba". Eren ells que incorporaren bongos i els solistes especialitzats. El resultat fou tan convincent, que ens olvidarem dels problemes de so. Les altres dues corals supeditaven les seves veus a peces del pop. Cor Veus Evohe de Terrassa amb Lluis Yera arrancava amb "Bon Dia" de Els pets, "Zabgalewa", també tradicional africana, "Only you" i The Beatles (Yesterday i With a little help from my friends), per acabar amb el "Llençat" de Lax'n busto. O el Cor de Vacarisses, d'Andreu Brunat que comença, aquests si amb piano a càrrec de Immaculada Cusco, amb "Havanera del Valles", la tradicional mallorquina "La dama de Mallorca", un Llach "Que tinguem sort" i s'atreviren amb "El mundo es maravilloso" de Louis Armstrong, per acabar amb la també zulu "Hamba nathi". Sense solos desmesurats, i amb una mica de dmove (DIR) es van lluir tots. Bona festa coral, amb l'explosio final a l'escenari replet de cantaires amb el comú, "Ben aprop", peça d'un dels directors presents, Lluis Yera, tancant així amb força i empenta aquesta 20a Trobada de Corals. La colla es va anar diluint entre melindros, galetes i pastissos, formatge i xocolata desfeta i amb el Vicenç varem acabar al Celleret amb una cervessa per recuperar nos de les seves discussions amb el tom tom. I no el de la nova cançó argentina de la Rioja. Joan Salvany
lengua= cultura
En l’articulació històrica dels catalanismes, al costat de les motivacions polítiques i econòmiques, sempre s’ha destacat el factor cultural. Les diverses tradicions del catalanisme, d’ençà de la Renaixença, han incorporat sempre en el seu ideari la defensa de la llengua catalana i del conjunt d’expressions culturals com a fonaments de la nació. I durant l’etnocidi franquista, amb les institucions liquidades i el sistema productiu desballestat, quan la supervivència del país semblava perduda, la llengua i la cultura van esdevenir refugi material de la consciència del subjecte col·lectiu derrotat.
En els debats del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), el dubte era com es podrien enfortir la llengua i la cultura si no teníem els instruments indispensables; i si es podria fer ordenadament el pas de les imprescindibles actituds de resistència a la no menys indispensable i urgent tasca d’obertura, d’extraversió i d’eixamplament de registres. Calia passar de l’automatisme defensiu a l’afirmació renovadora. Malgrat totes les mancances i problemes, aquest és el salt més decisiu que ha fet la cultura catalana en les últimes quatre dècades. Un salt que cap altra cultura europea comparable, minoritzada i sense estat propi, ha pogut fer. Ara, però, per afermar la diversitat interna i afrontar els reptes de la globalització, necessitarem l’estat. Necessitem urgentment disposar de l’estat i dels seus atributs en matèria cultural.
La cultura feta a Catalunya ha anat incorporant, a còpia de fer-se plural i complexa, els variats orígens i adscripcions dels seus habitants. Tenir estat ens haurà de proporcionar els instruments de promoció, d’accessibilitat i disponibilitat de la llengua i la cultura distintives. Però no ens hauria de fer menys permeables a les influències ni menys capaços de sintetitzar aportacions de tota mena. Ben al contrari. El país som tots, amb el bagatge particular de cadascú. I la nació catalana -en el trànsit cap a una nova hegemonia popular- només pot ser un procés d’agregació, obert i inclusiu, en mutació tan constant com la voluntat permanent de renovar-lo. Per això, entre molts prescriptors socials ja s’ha assumit que el projecte polític del catalanisme no és identitari i que la cultura catalana és substancialment una cultura electiva i d’invitació. En qualsevol hipòtesi política de futur, sembla ben establert que ser o sentir-se català és i serà un dret, no pas una obligació. Com parlar català, o formar part de la cultura catalana. Aquest caràcter electiu és la clau que diferencia el procés català del caràcter imperatiu adoptat pels estats tradicionals quan s’han servit de determinats patrimonis culturals i lingüístics per modelar, unificar i imposar les seves nacions i identitats.
En l’horitzó català de la revolució democràtica en curs -comptant que es mantingui el consens cultural majoritari i que hi hagi el poder institucional i els recursos necessaris- es perfila una clara oportunitat d’enfortiment de la llengua catalana com a llengua distintiva i vehicle de cohesió i d’identificació de la comunitat. Les polítiques públiques en aquest àmbit tenen el repte de fer efectiva la disponibilitat del català i del patrimoni cultural propi, sempre i per a tothom. I, al mateix temps i en paral·lel, garantir-ne l’electivitat. Aquesta electivitat és un tret característic distintiu -i una conquesta històrica- de la Catalunya nació global.
Els ecosistemes culturals dels estats nació són, sobretot, sistemes de reproducció -i de dominació- dirigits des de l’estat per construir i soldar la nació. Però la situació actual a Catalunya és la contrària: intentem construir l’estat des de la nació. A Catalunya, les velles classes dirigents autòctones van perdre fa temps el control de la definició de la nació. I el seu desplaçament per amplis sectors de les classes mitjanes i treballadores ha coincidit, lògicament, amb una redefinició del projecte nacional (la nació en construcció). El sistema català de comunicació i cultura, doncs, ha de ser capaç d’actuar més aviat com un sistema de transformació, capaç de sotmetre a crítica i posar al dia la vella tradició i d’estimular-ne i engendrar-ne de nova.
El projecte del catalanisme ja no és l’estat nació. L’objectiu és la República que ha de blindar els drets i les llibertats de la ciutadania. I en l’etapa encetada per dilucidar quina serà l’expressió política futura de la sobirania del poble català, la cultura apareix com la millor oportunitat de formular un model avançat de ciutadania compartida i d’obrir completament el ventall de formes de vinculació i d’interpretació de la identitat nacional.
dimecres, 27 d’abril del 2016
Ramon Llull
Són nombroses les obres de Ramon Llull (1232/3-1316), aquest polifacètic geni mallorquí, i prou importants, com han assenyalat els diversos estudiosos de la seva figura. Enguany se celebra el setè centenari de la seva mort i hom tindrà la possibilitat de llegir més fàcilment alguna de les seves obres, totes elles sintetitzades en “un i molts llibres” o en “el millor del món, contra els errors dels infidels”. Aquesta va ésser una de les dèries, del seu personal i triple ideal: 1) exposar-se a donar la seva vida per Crist; 2) escriure un llibre extraordinari per poder convertir els infidels, i 3) convèncer el Papa i els reis cristians per crear monestirs (evangèlics i apostòlics) on persones adequades aprenguessin les llengües dels infidels (especialment l’àrab) per predicar-los, després, l’evangeli. La celebració també ens permetrà descobrir alguna nova biografia, a banda de la seva clàssica autobiografia, dictada per ell mateix als cartoixans de París, Vida coetània.
La importància de la seva obra i del que es deriva del seu pensament, el lul·lisme, ha estat pregona i s’ha escampat durant segles per diversos països d’Europa, com bé ens ha exposat l’historiador de la cultura Miquel Batllori, SI. Els seus estudis sobre el lul·lisme a Itàlia (val la pena recordar que l’obra completa batlloriana aplega 20 volums), on personatges com Pico della Mirandola s’entusiasmen amb l’obra del Doctor Il·luminat, o la paternitat lul·liana de la combinatòria occidental arriba fins a Giordano Bruno o Leibniz, són exemplars i encara del tot fonamentals. És interessant comprovar les nombroses ciutats de tot el món (més de dues-centes) on es troben molts dels manuscrits de les obres d’en Llull. També n’hi ha a Roma, la Ciutat Eterna.
És interessant comprovar les nombroses ciutats de tot el món (més de dues-centes) on es troben molts dels manuscrits de les obres d’en Llull
Una ciutat on el pare Batllori va passar mitja vida. També hi ha viscut intensament l’historiador de la cultura, seguidor i amic seu Josep Maria Benítez i Riera, resident a la Pontifícia Universitat Gregoriana, de la qual fou degà de la Facultat d’Història. Amb el pare Benítez vàrem idear un qüestionari, Imago Mundi, per poder realitzar després el llibre 31 jesuïtes es confessen / 31 jesuitas se confiesan (Empúries, Península, 2003). Al pròleg que escriu el pare Benítez en l’esmentat llibre, ens recorda que el raonament que sant Ignasi proposa com a “principi i fonament” dels seusExercicis espirituals ens diu: “L’home és criat per lloar, reverenciar i servir Déu Nostre Senyor, i per mitjà d’això salvar la seva ànima; i les altres coses sobre la faç de la terra són criades per a l’home, i perquè l’ajudin en la prossecució de la finalitat per a la qual és criat...” El que més ens sorprèn, però, és el que diu tot seguit el pare Benítez: “Aquestes intuïcions pregones ja les havia formulat, sintèticament, Ramon Llull en el pròleg del seu breu tractat Liber de mille proverbis, a inicis de l’any 1300, quan escriu: « Cum homo sit creatus ad cognoscendum et amandum et memorandum et honorandum et serviendum Deo, ideo facimus haec mille Proverbia, ut cum ipsis demus doctrinam, qualiter homo sciat habere se ad finem, ad quem est creatus». Que en la seva versió catalana, Llull ens diu: «Con l’Hom sia creat per conexer é amar é membrar é honrar è servir Deu, per assó fem aquestsMill proverbis, ab que donem doctrina, com Hom se sâpia haver en la fi, á la qual es creat»”. Aquesta visió dialèctica de la relació Déu-home és una de les meravelles de Llull, segons el pare Benítez. Afegim nosaltres, doncs, que el que diu sant Ignasi de Loiola, més de dos segles després, és pràcticament idèntic al que va dir en Llull!
Ara bé: si nosaltres substituïm d’aquest “conexer é amar é membrar é honrar é servir Deu” la paraula Déu pels sintagmes el proïsme, l’altre, el pròxim, els éssers humans en definitiva, veurem com bona part de la humanitat pot estar d’acord amb la seva pràctica i dedicar-se en aquest món entròpic a conrear, amb més o menys passió, la generositat, la comprensió, la solidaritat, l’honestedat, la justícia social, el respecte per la natura i l’ésser humà i la seva defensa.
Són actituds i capteniments dels quals es parla ben sovint arreu, ateses les difícils condicions que travessa la humanitat en aquest món (on hi campa la prepotència del Mal, la impossibilitat d’aturar el Temps i moltes disfuncions estructurals creades pels mateixos humans). Una de les veus que en el nostre context europeu defensen amb més contundència un necessari canvi radical és el papa Francesc. Si s’escau, aviat, que faci una visita al nostre país, tal vegada podria fer esdevenir un púlpit per als seus discursos la renovada cova de Sant Ignasi a Manresa, molt a prop de Montserrat. Fou precisament a Manresa, a cavall dels anys 1522/23, on experimentà Iñigo de Loiola (fundador de la Companyia de Jesús, orde del papa Francesc) “aparents experiències místiques”, molt semblants a les de Luter al castell de Warburg (1521/22) o les de Ramon Llull a la muntanya de Randa, on va anar a practicar la contemplació. Sempre hi ha una muntanya a les envistes, com deia el Pseudo-Apol·lodor, mentre comentava el contingut de la seva famosa obra Biblioteca. Sense pretendre arribar al paroxisme lul·lià, proper de vegades a la il·luminació, escoltar i practicar segons quines paraules -senzilles, pregones i vertaderes- esdevé cada vegada més necessari de cara a poder preservar les “limitades meravelles” que encara ens acomboien.
dimarts, 26 d’abril del 2016
refunda
Sosté el seu entorn que, en les últimes setmanes, Carles Puigdemont s’ha començat a “creure” que és president de la Generalitat. “Ara el comencem a veure prenent la iniciativa”, assenyalen fonts de Palau, que citen la reunió amb Mariano Rajoy com a exemple d’aquesta nova etapa en el seu -encara- curt mandat. Un altre dels canvis que ha observat el seu equip és un interès creixent en els assumptes de partit, que fins ara es mirava amb certa “mandra”. Fins al punt que Puigdemont ha pres la determinació d’implicar-se en la refundació de Convergència. ¿A què es deu aquesta voluntat? Segons diverses fonts de la direcció nacionalista, el factor clau ha sigut la petició explícita que li ha fet una representació del món local perquè “es posi al capdavant” -en l’àmbit ideològic, no de càrrecs- del procés de renovació de CDC. Així l’hi van traslladar gairebé una vintena de quadres en un dinar a Sant Martí de Llémena (Gironès) aquest diumenge.
“S’han acabat els projectes de grans lideratges personals”, va assenyalar ahir Puigdemont des dels micròfons de RAC1. A la reunió de Sant Martí de Llémena s’hi va fer la demanda unànime de reivindicar un “lideratge en xarxa” a través de “gent que està a peu de carrer” des dels municipis. Bona part dels assistents es van confessar “incòmodes” davant del creixent debat de noms que sacseja el partit, i Puigdemont va preferir no abordar la qüestió. El cert és que els moviments per bastir candidatures s’intensifiquen a mesura que s’acosta el 21 de maig, dia en què la militància decidirà si es dissol CDC per fundar una nova eina.
Grups i frontisses
Al llarg dels últims dies hi ha la sensació dins del partit -així ho assenyalen veus de la cúpula i del territori- que l’espai liderat per Jordi Turull, president del grup parlamentari de Junts pel Sí, i Miquel Buch, president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i alcalde de Premià de Mar, s’està convertint en una opció “guanyadora”. Dimarts passat, Turull i Buch van organitzar un dinar amb diversos sectors del partit -des d’alcaldes fins a diputats-, i el dia 7 de maig tenen prevista una presentació pública. Un dels noms clau d’aquesta confluència és el de la consellera de la Presidència, Neus Munté, que també és una figura molt vinculada a Puigdemont des dels temps en què els dos eren diputats. Ara han intensificat la sintonia des que tenen despatx al Palau de la Generalitat.
Des de l’entorn presidencial hi ha fonts que assenyalen que l’exalcalde de Girona té “preferència” per l’espai de Turull -“és amb qui més parla del partit, especialment per assumptes parlamentaris”, argumenta un dirigent-, però de moment no farà cap pronunciament públic. Diversos membres de la direcció consultats asseguren que la presència de Munté al costat del president del grup parlamentari de Junts pel Sí al Parlament ja és un “suport implícit” de Puigdemont. El seu cap de gabinet, Josep Rius, és membre actiu de Moment Barcelona, una plataforma plena d’afins a l’espai convergent de Turull i Buch.
El nom de la consellera de la Presidència també exerceix com a frontissa d’un hipotètic acostament entre l’entorn de Turull i el de Josep Rull, excoordinador general de CDC i ara conseller de Territori i Sostenibilitat. Munté i Rull provenen de la mateixa família socialdemòcrata, i van mantenir un dinar fa una setmana en què van “analitzar” el futur del partit. “Qualsevol missatge de consens implicarà voluntat de parlar i d’escoltar-nos”, consideren dirigents vinculats a Turull coneixedors dels contactes entre sectors.
Dirigents del partit indiquen que els afins a Rull segueixen buscant un candidat -o candidata- per a la secretaria general, però no es descarta la possibilitat que finalment hi hagi un pacte. “Una entesa passaria per l’entrada a la direcció de membres vinculats a Rull, com és el cas de Carles Campuzano o Jaume Ciurana”, mantenen fonts consultades.
El quadre el completa Germà Gordó, que ahir va assistir a la presentació de Nova Barcelona, la plataforma afí a ell i liderada per Teresa Pitarch amb la qual vol governar la federació de CDC a la capital. L’escenari actual al partit condueix a unes primàries que sectors del partit ja volen posar en pràctica per triar candidat a Madrid per a les probables eleccions del 26-J.
dilluns, 25 d’abril del 2016
Irlanda fa la pasqua
Ala genial Dansa d’agost que es representa aquests dies a la Biblioteca de Catalunya, el jove Michael -interpretat per Albert Triola- rememora la incomoditat que havia suposat a la seva tia Kate, catòlica devota i implicada en la Guerra d’Independència irlandesa, que el seu germà participés com a capellà castrense de les forces britàniques de l’Àfrica Oriental en la Gran Guerra. Dels anys que el pare Jack havia servit a les ordres de Sa Majestat Britànica no se’n parlava a casa les germanes Mundy, i la foto del germà uniformat restava amagada dins un llibre. Una contradicció com la de les germanes protagonistes de l’obra de Brien Fiel, però a l’inrevés, és com es va viure en el catalanisme l’aixecament de Pasqua de fa 100 anys.
Tot i que les commemoracions oficials es van fer coincidir amb el calendari litúrgic, l’alçament dels patriotes irlandesos es va produir el 24 d’abril de 1916, Dilluns de Pasqua. Aprofitant que Anglaterra es trobava en plena Gran Guerra, els Voluntaris Irlandesos, liderats pel mestre i fundador de la Gaelic League Patrick Pearse, secundats per l’Exèrcit Ciutadà Irlandès del dirigent obrer James Connolly i les dones del Cumann na mBan, amb Constance Markiewicz entre elles, van ocupar diversos emplaçaments al centre de Dublín i van proclamar la República Irlandesa. Els revoltats van suportar el setge durant sis dies fins que la superioritat numèrica de l’exèrcit britànic els va fer rendir-se. L’alçament va ser aixafat i els seus principals líders executats. La derrota, però, seria una fita ineludible del nacionalisme irlandès fins a la independència.
A Catalunya la mirada cap a Irlanda tenia llarga tradició. L’any 1886 el profeta del nacionalisme d’esquerres Josep Narcís Roca i Farreras va encapçalar un Missatge d’adhesió al poble irlandès dirigit a Charles Stuart Parnell, líder del Partit Parlamentari Irlandès. Aquell any, la força del protestant Parnell havia portat el premier liberal britànic William Gladstone a prometre el seu suport a una autonomia per a l’illa d’Irlanda que, després d’anys de discussió, no arribaria mai. Des de llavors, Irlanda va ser un referent per al catalanisme polític. Ara bé, l’esclat de l’aixecament de Pasqua no va poder ser més inoportú per a aquest catalanisme majoritàriament aliadòfil. L’atac contra l’Anglaterra que lluitava als camps de França -i que pocs mesos després perdria en un sol dia més de 50.000 homes a la batalla del Somme- i la sospita d’un hipotètic suport alemany van fer allunyar les simpaties cap a l’audàcia irlandesa. El mateix Rovira i Virgili serà l’encarregat de renyar els nacionalistes de Dublín: “Suposem, no obstant, que el succés de la revolta hagués estat possible. Nosaltres, nacionalistes fervents, no l’hauríem aprovada pas, ni hauríem desitjat el seu triomf. I és que avui no es tracta solament del problema d’Irlanda. Es tracta dels problemes nacionalistes, i alguns d’ells força més anguniosos que l’irlandès. [...] Nosaltres som nacionalistes, però no per Irlanda solament. Ni tampoc per Catalunya solament”. És a dir, els alts ideals que justificaven la guerra passaven per sobre dels casos particulars i anar contra Anglaterra senzillament no tocava. Però és que a més, a diferència de l’imperialisme alemany i austríac, el britànic no era realment un imperi, “sinó una federació de democràcies”. Així ho va intentar justificar aquell mateix any Eugeni Xammar en un pamflet anglòfil publicat a Londres en català titulat Contra la idea d’imperi. La primavera de 1916, només Daniel Cardona -anys a venir fundador d’un Nosaltres Sols clarament influït pel Sinn Féin irlandès- i el socialista Manuel Serra i Moret defensarien la gesta irlandesa.
Però va arribar l’armistici i el conflicte irlandès no només no es va apaivagar sinó que més aviat es va enrarir. El febrer de 1919, Rovira i Virgili assegurava a les pàgines d’ Iberia, quan a Dublín els diputats independentistes irlandesos tot just havien constituït l’Assemblea Constituent, que “ Hoy el problema de Irlanda no es el de una nación que reclama su autonomia integral, sino el de una nación que rechaza la autonomia integral ofrecida por el Estado y reclama la independencia ”. Aquesta era encara la gran diferència entre el cas irlandès i els nous estats que emergien en la primavera de les nacions europea. Just un any després, la Catalunya que no havia aconseguit tampoc la seva autonomia va tornar a mirar a Irlanda. Després de 74 dies en vaga de fam, el batlle de Cork, el sinnféiner Terence MacSweney, moria a la presó. La commoció va ser enorme en el món del nacionalisme català: els poetes Ventura Gassol i Josep Carner li van dedicar els seus versos, Rovira i Virgili, de nou, s’ocupà del cas a la premsa i la Unió Catalanista va enviar presents als seus orfes. Irlanda, que en la dècada dels 20 va viure dues guerres i l’inici de la seva llibertat, tornava a ser un mirall. I és que tots els qui hem anat al Tibidabo sabem que els miralls tant poden ser còncaus com convexos.
dissabte, 23 d’abril del 2016
el cim a la piscina
Les noies de la secció de waterpolo del CN Sabadell ja han fet història aconseguint deu Lligues de les últimes dotze, vuit Copes consecutives, tres Copes d’Europa des del 2010 i sis anys sense perdre a escala estatal. Però a la final de fa pocs dies de la Copa de la Reina la gran ratxa de les noies de Nani Guiu es va trencar contra el CN Mataró (7-9): “Hi ha equips que només treballen per guanyar el Sabadell, perquè portem molt temps a dalt, també a escala internacional”, explica la capitana Olga Domènech. Una derrota després de tantes victòries pot afectar, però l’ensopegada no les va sorprendre, segons Maica García: “Més aviat ha sigut un toc d’atenció per a la gent, que sàpiguen que podem perdre. Nosaltres ho assumim”. Però les sabadellenques volen seguir fent història i la gran oportunitat arriba amb la final four de la Champions: “Ens parlaven de canvi de cicle i podem demostrar que som un equip amb moltes ganes de guanyar”, diu Domènech. L’escenari hi juga a favor: els partits es disputaran a casa, a les piscines de Can Llong: “Sempre motiva, i més l’any del centenari, amb la família aquí. Et sents més protegida”, confessa la capitana.
El primer pas serà derrotar el Kinef Kirixi rus a les 12.00 h (Esport3). I el tècnic, Nani Guiu, ja avisa que no es pot caure en el parany de pensar en una final contra l’Olympiacos. L’any passat les sabadellenques van arribar a la final contra les gregues al Pireu però van perdre per 10-9. Jennifer Pareja, capitana de la selecció espanyola, no amaga com va coure aquella derrota: “No ens enganyarem, aquella final ens va fotre molt perdre-la”. Per tant, si es juga a fer pronòstics, Matilde Ortiz ho té clar: “Ens motiva una mica més una final, si suposadament fos contra l’Olympiacos, per poder-les guanyar aquí a casa”. Les gregues juguen contra l’UVSE Budapest hongarès, i buscaran ser a la gran final de diumenge a Can Llong (12.30 h/Esports3).
L’experiència de l’any passat és un plus per al conjunt vallesà. “De la final four de l’any passat ens en vam emportar que quan arribem als partits complicats l’equip sempre esta bé. I allà vam competir fins al final, ens va guanyar un equipàs i no hi ha res a dir”, explica Nani Guiu. “S’ha de lluitar fins al final, a aquest nivell has d’intentar fer com menys errors millor perquè cada error que facis pot suposar un gol; s’han de minimitzar errors al màxim”, afegeix Pareja. Lliçó apresa, final a casa i mentalitat guanyadora, ara només queda competir per tornar aquest equip al lloc que li correspon.
divendres, 22 d’abril del 2016
pobressa energetica
Uns 54 milions de persones pateixen pobresa energètica a la Unió Europea (algunes organitzacions eleven aquesta xifra entre els 75 i els 100 milions). Però només un terç dels estats membres de la UE reconeixen oficialment el concepte de pobresa energètica i un nombre encara més petit ha promulgat alguna llei per protegir la població més vulnerable. França i el Regne Unit en van ser els pioners, tot i que, malgrat aquesta legislació, no han aconseguit reduir la precarietat energètica. Segons un informe presentat a la Comissió Europea, almenys un 11% de la població ha de triar entre “menjar o escalfar-se”. Al sud-est d’Europa -Grècia i els Balcans- la xifra afecta el 30% de les llars. A Bulgària, prop d’un 40% no tenen prou ingressos per escalfar casa seva a l’hivern. Polònia i Hongria ni tan sols ofereixen estadístiques fiables. De fet, ni tan sols s’ha consensuat a escala europea què s’entén per pobresa energètica.
Altre cop, el mapa d’Europa desigual. En un extrem: grecs, portuguesos, xipriotes i lituans. En l’altre, luxemburguesos i suecs. Brussel·les en culpa la falta d’ingressos, l’encariment de les factures del gas i l’electricitat, i el mal aïllament de la gran majoria d’habitatges de la UE. Però, més enllà del diagnòstic, la Comissió diu que és responsabilitat dels governs acabar amb la pobresa energètica i ells es limiten a treballar en la seva estratègia per crear un mercat únic de l’energia, que abarateixi costos, i finançar la renovació de l’aïllament tèrmic del parc d’edificis de la UE. Tot i això, l’Eurocambra li recordava la setmana passada que la UE s’allunya cada cop més del seu objectiu de reduir en almenys 20 milions de persones, abans de l’any 2020, la població europea que viu en la pobresa. La realitat és que la situació ha empitjorat a Europa, en lloc de millorar. La pobresa avui es transmet entre generacions, deia Càritas. Els nens pobres d’avui seran adults pobres.
El Parlament Europeu va aprovar una resolució en què demanava que “es garanteixi que durant el període d’hivern no es talla l’energia a cap llar i que es reprèn el subministrament a les que ja no en tinguin”. La decisió arribava només sis dies després que el Tribunal Constitucional tombés el decret de pobresa energètica de la Generalitat. L’Eurocambra demana als governs una moratòria als talls de subministrament per evitar que aquesta població ja vulnerable es quedi sense un servei bàsic. El govern de Madrid calla, tot i que un estudi assegura que hi ha un 20% de la població espanyola que està en risc de pobresa energètica o que ja n’és víctima. L’estat més gran de la UE sense cap política específica ni ajudes per combatre-la. La pobresa energètica no és un problema tècnic. És un problema polític. I no hi ha intenció, per ara, de pensar en una directiva europea que consideri l’accés a l’energia un dret fonamental.
dijous, 21 d’abril del 2016
peix al cove?
La darrera sessió del Consell de Política Fiscal i Financera, de divendres passat, s’ha tancat com es podia esperar: guanyant temps i salvant la cara. El guanya Montoro i salva la cara davant d’Europa, i el guanyen les comunitats autònomes i salven la cara davant dels seus electorats. El ministeri d’Hisenda es compromet a nomenar una comissió d’experts recollint propostes de les comunitats autònomes, i així tothom visualitza que la reforma del sistema de finançament es comença a posar en marxa. No hi ha dubte que, sigui quin sigui el proper govern de l’Estat, la reforma del finançament autonòmic serà prioritària. És el moment per començar a parlar-ne.
Des de Catalunya, i especialment des dels posicionaments independentistes, aquesta reforma és perillosa. Ho és perquè allunya el centre d’atenció de la reivindicació central, que és la d’un referèndum clar per decidir el futur de Catalunya, i genera el miratge de possibles millores. Indubtablement, la Generalitat estarà molt atenta a obtenir el màxim que pugui de la negociació, però el que planteja l’actual majoria de Junts pel Sí amb el suport extern de la CUP entra malament en un sistema de finançament perquè qüestiona completament els equilibris de les finances públiques de l’estat espanyol.
Des de posicionaments independentistes, la reforma del finançament és perillosa: genera el miratge de possibles millores
El perill més gran és que sembli que volem el que en temps dels governs de Jordi Pujol es va batejar com a “peix al cove”. Contra el que tothom sol pensar, el peix al cove de Pujol no eren diners, sinó transferències. Jordi Pujol volia obtenir de Madrid competències per a la Generalitat, i no li importava que no estiguessin finançades. Ja eren peix al cove, segons la seva mateixa expressió. El finançament adequat de les competències transferides ja s’arreglaria després. De fet, la reivindicació de millor finançament era un bon motor polític per a tots elsdesprés.
Els bascos sí que van fer peix al cove. El que més els importava era el seu finançament. Dins del sistema de concert econòmic, la seva variable fonamental era la fixació de la quota -l’aportació basca a les finances públiques espanyoles-. Els bascos han sigut mestres a aconseguir que la quota fos cada cop més petita, amb el vistiplau de tots els partits polítics, catalans inclosos. A més d’aconseguir una quota que ja els permet tenir superàvit fiscal amb l’estat espanyol, tot i ser els més rics, cada nova transferència per la qual lluitaven només l’acceptaven si estava ben finançada. Ara el sobrefinançament públic basc és quantitativament tan important com les necessitats de finançament públic que s’atenen d’Andalusia (i, per cert, el navarrès com les d’Extremadura). Conseqüència: si hem de participar en la negociació, que serà inevitable, no ens interessa un peix al cove a la catalana sinó un peix al cove a la basca.
Quin seria el model de finançament compatible amb els objectius de l’independentisme i de tot el sobiranisme? Disposar de la clau de la caixa. Això només s’arregla amb un concert econòmic. Era la proposta de pacte fiscal votada pel Parlament de Catalunya l’any 2012. Seria un pas endavant. Hi ha molta feina ja feta i es coneix l’encaix polític i econòmic. Definit un concert econòmic, cal discutir la quota. Es pot ser generós si la quota es gestiona a la basca, que vol dir que va baixant amb el pas dels anys. És compatible amb els objectius de Junts pel Sí i la CUP perquè no barra el pas ni al referèndum ni a la independència.
Un cop definit un concert econòmic, cal discutir la quota, que és compatible amb els objectius de Junts pel Sí i la CUP
Quins són els principals paràmetres que impacten sobre el finançament de la Generalitat de Catalunya? Esquemàticament són els següents. 1) Disposar de la clau de la caixa. Això només s’arregla amb un concert econòmic. 2) Que hi hagi més recursos. Això només s’arregla amb una aportació més gran de l’Estat. 3) Desfer la centralització competencial de les darreres legislatures, que han buidat de contingut normatiu la Generalitat. 4) Garantir que la solució incorpori el reconeixement i la protecció de a) les necessitats socials de la ciutadania catalana, b) les necessitats d’inversió de Catalunya i c) el diferencial del cost de la vida a Catalunya. Els punts 3 i 4 s’arreglen si hi ha voluntat política del govern de l’Estat.
Inevitablement, donar satisfacció a aquestes exigències obliga l’Estat a fer sacrificis, que vol dir sacrificis en les despeses estatals i en l’arbitratge que ha de fer de la distribució territorial d’ingressos i despeses.
dimecres, 20 d’abril del 2016
adieu, ça va...
Adieu! ça va…
Adiu, ça va ?
Tinc la bicicleta desbotada
Adiu, ça va ?
Tinc la goda de baixar a botar
M'agradaria ser musculat
Fer cinc-mil metres als jocs olímpics
Sense mai ser despassat
Tot tinguent una avança astronòmica
M'agradaria ser llestat
Per fer primer claron
Dins d'una clica
Amb galons i vestit daurat
Al mig del carrer de la República
Adiu, ça va ?
Tinc la bicicleta desbotada
Adiu, ça va ?
Tinc la goda de baixar a botar
M'agradaria ser soldat
Per poguer fer escapades heroïques
Tot sol sense ser ajudat
Neutralitzar un conflit atòmic
M'agradaria ser blessat
Per tenir una infermera bonica
Que me prendria el ulls aclucats
El pols d'una manera científica
Adiu, ça va ?
Tinc la bicicleta desbotada
Adiu, ça va ?
Tinc la goda de baixar a botar
M'agradaria d'amagat
De ser president de la República
De Catalunya i un poc més tard
De tots els Estats Units d'Amèrica
En passant pels califats
Dels reis d'orient que fan uns ulls místics
I acabar dins l'anonimat
Guardant cavalls a Xina per un circ
Adiu, ça va ?
Tinc la bicicleta desbotada
Adiu, ça va ?
Tinc la goda de baixar a botar
Tinc la bicicleta desbotada
Adiu, ça va ?
Tinc la goda de baixar a botar
M'agradaria ser musculat
Fer cinc-mil metres als jocs olímpics
Sense mai ser despassat
Tot tinguent una avança astronòmica
M'agradaria ser llestat
Per fer primer claron
Dins d'una clica
Amb galons i vestit daurat
Al mig del carrer de la República
Adiu, ça va ?
Tinc la bicicleta desbotada
Adiu, ça va ?
Tinc la goda de baixar a botar
M'agradaria ser soldat
Per poguer fer escapades heroïques
Tot sol sense ser ajudat
Neutralitzar un conflit atòmic
M'agradaria ser blessat
Per tenir una infermera bonica
Que me prendria el ulls aclucats
El pols d'una manera científica
Adiu, ça va ?
Tinc la bicicleta desbotada
Adiu, ça va ?
Tinc la goda de baixar a botar
M'agradaria d'amagat
De ser president de la República
De Catalunya i un poc més tard
De tots els Estats Units d'Amèrica
En passant pels califats
Dels reis d'orient que fan uns ulls místics
I acabar dins l'anonimat
Guardant cavalls a Xina per un circ
Adiu, ça va ?
Tinc la bicicleta desbotada
Adiu, ça va ?
Tinc la goda de baixar a botar
CINS I ABISMES…
Pujant
als cims de boira m'acompanyes,
també descendint abismes sense llum,
et sent al meu costat en les tenebres:
a l'altra banda de l'amor tots dos
vivim junts.
Hem vist l'infern de verds en companyia,
la glòria resplendent amb els nostres ulls.
Moments multicolors de cada dia:
a l'altra banda de l'amor tots dos
vivim junts.
Cims i abismes hem passat.
també descendint abismes sense llum,
et sent al meu costat en les tenebres:
a l'altra banda de l'amor tots dos
vivim junts.
Hem vist l'infern de verds en companyia,
la glòria resplendent amb els nostres ulls.
Moments multicolors de cada dia:
a l'altra banda de l'amor tots dos
vivim junts.
Cims i abismes hem passat.
Les meves vacances
Tot ben senzill
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que m'estime,
se'n vindrà amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi, i caçalla,
i, si m'arriba
el pressupost,
beveu bon "whisky".
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
I amb una capsa
de cartó,
si no és molèstia
pels amics,
fiqueu la pols
d'un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d'aquell poeta
que creieu.
Es per anar
passant l'estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
i més coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
i allà on comença
el "Barranc del Cinc",
prop d'un romer,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
S'aproparan
per fi a mi
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d'entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no ho crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons,
segurament, com sempre passa,
els hi diran que som dolents.
De part del bons
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré:
faré vacances.
i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!
El color negre
que m'estime,
se'n vindrà amb mi.
Jo sol de negre!
Beveu conyac,
i vi, i caçalla,
i, si m'arriba
el pressupost,
beveu bon "whisky".
Ràpidament,
em boteu foc.
Sóc valencià!
I amb una capsa
de cartó,
si no és molèstia
pels amics,
fiqueu la pols
d'un servidor,
i el millor llibre
de poemes
d'aquell poeta
que creieu.
Es per anar
passant l'estona
amablement.
I al mateix temps,
aprendre, viure,
conèixer coses
i més coses
per a la propera
cançó a fer.
Porteu-me a Alcoi,
que és el meu poble
i allà on comença
el "Barranc del Cinc",
prop d'un romer,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també del rierol.
Així a les nits,
amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també
de fomentar
els berenars
a la muntanya.
S'aproparan
per fi a mi
dolces xicones.
I despistant,
com qui no vol,
alçaré els ulls
i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus
ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia
impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres
cançonetes.
Potser d'entrada
us estranyeu,
bé pel físic
o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre
Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció
de la carn.
Seré més jove
i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!
I si per cas,
jo no ho crec pas,
encara dura
la vida dura,
doncs altre cop
de part dels bons,
segurament, com sempre passa,
els hi diran que som dolents.
De part del bons
fins a la mort!
Però llavors,
no em moriré:
faré vacances.
El noi dels
cabell llargs
Mireu
que estic sol,
acabo de deixar els amics,
els nois i les noies m'han dit adéu
o fins demà.
Miro cap al cel,
i les estrelles no m'estimen,
i a dins de les cases la gent es posa a la taula.
Després xerraran d'aquestes coses tan banals
com són la tele, el treball o bé el cinema
o bé el futbol.
Ells es fumaran el seu cigarro,
i quan no els sentin les dones
explicaran un xiste verd.
Però mai no recordaran
el noi que és mort a la guerra,
a l'absurda guerra,
o a qualsevol guerra
que els homes s'inventen
perque hi morin els nois.
Jo no vull anar a casa aquesta nit,
no vull que em vegin els veïns
ara que estic plorant.
Val més que creguin
que com sempre estic cantant
i es riguin dels meus cabells llargs
i diguin que sóc un ximplet.
I quan parlin algun dia de mi
diran que sóc l'extravagant
que no té res a dins del cap..
Val més que no treure'ls l'encant
i que la gent del meu carrer
es creguin que són un iè-iè.
Per què no veuen que estic trist?
Per què no es donen compte
que el món no és tan bonic?
N'hi ha que passen gana,
n'hi ha molts molts a la guerra,
i ells sols parlen del seu futbol.
acabo de deixar els amics,
els nois i les noies m'han dit adéu
o fins demà.
Miro cap al cel,
i les estrelles no m'estimen,
i a dins de les cases la gent es posa a la taula.
Després xerraran d'aquestes coses tan banals
com són la tele, el treball o bé el cinema
o bé el futbol.
Ells es fumaran el seu cigarro,
i quan no els sentin les dones
explicaran un xiste verd.
Però mai no recordaran
el noi que és mort a la guerra,
a l'absurda guerra,
o a qualsevol guerra
que els homes s'inventen
perque hi morin els nois.
Jo no vull anar a casa aquesta nit,
no vull que em vegin els veïns
ara que estic plorant.
Val més que creguin
que com sempre estic cantant
i es riguin dels meus cabells llargs
i diguin que sóc un ximplet.
I quan parlin algun dia de mi
diran que sóc l'extravagant
que no té res a dins del cap..
Val més que no treure'ls l'encant
i que la gent del meu carrer
es creguin que són un iè-iè.
Per què no veuen que estic trist?
Per què no es donen compte
que el món no és tan bonic?
N'hi ha que passen gana,
n'hi ha molts molts a la guerra,
i ells sols parlen del seu futbol.
Sota el taulat
Quan el sol cau a plom
I es crema el quitrà en el sostre
I les sabates s'escalfen tant
Vostè desitja que la seva prova de foc van ser els peus cansats
En el passeig marítim
Pel
mar Sobre una manta amb el meu bebè
És on vaig a estar
(En el passeig marítim) de sortida del sol
(En el passeig marítim) Anem a tenir una mica de diversió
(En el passeig marítim) La gent que camina per sobre de
(En el passeig marítim) Anem a estar fent l'amor
(En el passeig marítim, passeig marítim)
Des del parc se sent
L'alegre so d'un carrusel
Gairebé es poden degustar els *hot *dogs
I papes fregides francès que venen
En el passeig marítim
Pel mar, sí
Sobre una manta amb el meu bebè
És on vaig a estar
(En el passeig marítim) de sortida del sol
(En el passeig marítim) Anem a tenir una mica de diversió
(En el passeig marítim) La gent que camina per sobre de
(En el passeig marítim) Anem a estar fent l'amor
(En el passeig marítim, passeig marítim)
Oh, en el passeig marítim
Pel
mar Sobre una manta amb el meu bebè
És on vaig a estar
(En el passeig marítim) de sortida del sol
(En el passeig marítim) Anem a tenir una mica de diversió
(En el passeig marítim) La gent que camina per sobre de
(En el passeig marítim) Anem a estar caient en l'amor
(En el passeig marítim, passeig marítim)
I es crema el quitrà en el sostre
I les sabates s'escalfen tant
Vostè desitja que la seva prova de foc van ser els peus cansats
En el passeig marítim
Pel
mar Sobre una manta amb el meu bebè
És on vaig a estar
(En el passeig marítim) de sortida del sol
(En el passeig marítim) Anem a tenir una mica de diversió
(En el passeig marítim) La gent que camina per sobre de
(En el passeig marítim) Anem a estar fent l'amor
(En el passeig marítim, passeig marítim)
Des del parc se sent
L'alegre so d'un carrusel
Gairebé es poden degustar els *hot *dogs
I papes fregides francès que venen
En el passeig marítim
Pel mar, sí
Sobre una manta amb el meu bebè
És on vaig a estar
(En el passeig marítim) de sortida del sol
(En el passeig marítim) Anem a tenir una mica de diversió
(En el passeig marítim) La gent que camina per sobre de
(En el passeig marítim) Anem a estar fent l'amor
(En el passeig marítim, passeig marítim)
Oh, en el passeig marítim
Pel
mar Sobre una manta amb el meu bebè
És on vaig a estar
(En el passeig marítim) de sortida del sol
(En el passeig marítim) Anem a tenir una mica de diversió
(En el passeig marítim) La gent que camina per sobre de
(En el passeig marítim) Anem a estar caient en l'amor
(En el passeig marítim, passeig marítim)
Tots els
nois i les noies…
Tous les garçons et les filles de mon âge
se promènent dans la rue deux par deux,
tous les garçons et les filles de mon âge
savent bien ce que c'est d'être heureux,
et les yeux dans les yeux, et la main dans la main,
ils s'en vont amoureux sans peur du lendemain.
oui mais moi, je vais seule par les rues, l'âme en peine,
oui mais moi, je vais seule, car personne ne m'aime.
Mes jours comme mes nuits sont en tous points pareils,
sans joies et pleins d'ennuis personne ne murmure
"je t'aime" à mon oreille.
Tous les garçons et les filles de mon âge
font ensemble des projets d'avenir,
tous les garçons et les filles de mon âge
savent très bien ce qu'aimer veut dire,
et les yeux dans les yeux, et la main dans la main,
ils s'en vont amoureux sans peur du lendemain.
oui mais moi, je vais seule par les rues, l'âme en peine,
oui mais moi, je vais seule, car personne ne m'aime.
Mes jours comme mes nuits sont en tous points pareils,
sans joies et pleins d'ennuis oh! quand pour moi
brillera le soleil?
Comme les garçons et les filles de mon âge
connaîtrais-je bientôt ce qu'est l'amour?
comme les garçons et les filles de mon âge
je me demande quand viendra le jour,
où les yeux dans ses yeux, et la main dans sa main,
j'aurai le coeur heureux sans peur du lendemain.
le jour où je n'aurai plus du tout l'âme en peine,
le jour où moi aussi j'aurai quelqu'un qui m'aime.
se promènent dans la rue deux par deux,
tous les garçons et les filles de mon âge
savent bien ce que c'est d'être heureux,
et les yeux dans les yeux, et la main dans la main,
ils s'en vont amoureux sans peur du lendemain.
oui mais moi, je vais seule par les rues, l'âme en peine,
oui mais moi, je vais seule, car personne ne m'aime.
Mes jours comme mes nuits sont en tous points pareils,
sans joies et pleins d'ennuis personne ne murmure
"je t'aime" à mon oreille.
Tous les garçons et les filles de mon âge
font ensemble des projets d'avenir,
tous les garçons et les filles de mon âge
savent très bien ce qu'aimer veut dire,
et les yeux dans les yeux, et la main dans la main,
ils s'en vont amoureux sans peur du lendemain.
oui mais moi, je vais seule par les rues, l'âme en peine,
oui mais moi, je vais seule, car personne ne m'aime.
Mes jours comme mes nuits sont en tous points pareils,
sans joies et pleins d'ennuis oh! quand pour moi
brillera le soleil?
Comme les garçons et les filles de mon âge
connaîtrais-je bientôt ce qu'est l'amour?
comme les garçons et les filles de mon âge
je me demande quand viendra le jour,
où les yeux dans ses yeux, et la main dans sa main,
j'aurai le coeur heureux sans peur du lendemain.
le jour où je n'aurai plus du tout l'âme en peine,
le jour où moi aussi j'aurai quelqu'un qui m'aime.
Un paseo por las
nubes
Amor, si me llamas amor
Si me dejas amarte, mi bien, yo te voy a adorar.
Las estrellas nos veran asombradas
Las noches y el dia seran llamaradas
Candor, si me das tu candor
Si me dejas amarte, mi bien, yo te voy a adorar
Amor, si me llamas amor
Si me dejas amarte, mi bien, yo te voy a adorar.
Las estrellas nos veran asombradas
Las noches y el dia seran llamaradas
Amor, si me das tu calor
Si me atrevo a quererte, mi sol, te voy a idolatrar
Los angeles nos traeran la ternura
Las flores nos vestiran de dulzura
Contigo voy a soñar con querubes
Contigo voy a pasear en las nubes
Contigo voy a pasear en las nubes
Contigo voy a pasear en las nubes
Amor, en las nubes.
Si me dejas amarte, mi bien, yo te voy a adorar.
Las estrellas nos veran asombradas
Las noches y el dia seran llamaradas
Candor, si me das tu candor
Si me dejas amarte, mi bien, yo te voy a adorar
Amor, si me llamas amor
Si me dejas amarte, mi bien, yo te voy a adorar.
Las estrellas nos veran asombradas
Las noches y el dia seran llamaradas
Amor, si me das tu calor
Si me atrevo a quererte, mi sol, te voy a idolatrar
Los angeles nos traeran la ternura
Las flores nos vestiran de dulzura
Contigo voy a soñar con querubes
Contigo voy a pasear en las nubes
Contigo voy a pasear en las nubes
Contigo voy a pasear en las nubes
Amor, en las nubes.
Si viatges pel bell nord
glaçat
on el vent bat el cel fronterer
dona’m records a una noia d’allà.
Ja fa temps que l’havia estimat.
on el vent bat el cel fronterer
dona’m records a una noia d’allà.
Ja fa temps que l’havia estimat.
Si hi ets quan hi ha
tempestes de neu
quan el riu gela i l’estiu se’n va
mira’m si té un jersei prou calent
que l’abrigui dels crits que fa el vent.
quan el riu gela i l’estiu se’n va
mira’m si té un jersei prou calent
que l’abrigui dels crits que fa el vent.
Mira’m si els seus cabells
són tan llargs
si fan rius joganers sobre els pits
mira’m si els seus cabells són tan llargs
si els duu com sempre els he recordat.
si fan rius joganers sobre els pits
mira’m si els seus cabells són tan llargs
si els duu com sempre els he recordat.
No sé si encara em guarda
un record
jo per ella he pregat molt sovint
tan de nit en la meva foscor
com de dia en la meva claror.
jo per ella he pregat molt sovint
tan de nit en la meva foscor
com de dia en la meva claror.
Bé, si viatges pel bell
nord glaçat
on el vent bat el cel fronterer
dóna’m records a una noia d’allà.
Ja fa temps que l’havia estimat.
on el vent bat el cel fronterer
dóna’m records a una noia d’allà.
Ja fa temps que l’havia estimat.
TICKET TO RIDE
Crec que vaig a estar trist,
crec que és avui, sí,
la noia que em torna boig, es marxa.
Té un bitllet per marxar-se, (o potser això)
té un bitllet per marxar-se,
té un bitllet per marxar-se,
i no li importa.
Va dir que viure amb mi
l'està enfonsant, sí.
Que mai serà lliure
si jo camino al voltant.
Té un bitllet per marxar-se,
té un bitllet per marxar-se,
té un bitllet per marxar-se,
i no li importa.
No sé per què aspira(?) tan alt,
hauria de pensar-li-ho dues vegades,
hauria d'estar just al meu costat,
abans que arribi a dir adéu,
hauria de pensar-li-ho dues vegades,
hauria d'estar just al meu costat.
Va dir que viure amb mi
l'està enfonsant, sí.
Que mai serà lliure
si jo camino al voltant.
Té un bitllet per marxar-se,
té un bitllet per marxar-se,
té un bitllet per marxar-se,
crec que és avui, sí,
la noia que em torna boig, es marxa.
Té un bitllet per marxar-se, (o potser això)
té un bitllet per marxar-se,
té un bitllet per marxar-se,
i no li importa.
Va dir que viure amb mi
l'està enfonsant, sí.
Que mai serà lliure
si jo camino al voltant.
Té un bitllet per marxar-se,
té un bitllet per marxar-se,
té un bitllet per marxar-se,
i no li importa.
No sé per què aspira(?) tan alt,
hauria de pensar-li-ho dues vegades,
hauria d'estar just al meu costat,
abans que arribi a dir adéu,
hauria de pensar-li-ho dues vegades,
hauria d'estar just al meu costat.
Va dir que viure amb mi
l'està enfonsant, sí.
Que mai serà lliure
si jo camino al voltant.
Té un bitllet per marxar-se,
té un bitllet per marxar-se,
té un bitllet per marxar-se,
No vas respondre
________________________________________
Això va passar una vegada,
Que vaig cridar a la teva porta,
No vas respondre.
Van dir que no estaves,
Però jo et vaig veure espiant a través de la finestra,
Vaig veure la llum, vaig veure la llum,
Sé que em vas veure,
Perquè vaig mirar a dalt per veure la teva cara.
Ho vaig intentar cridant,
Van dir que no estaves a casa,
Era mentida,
Perquè sigues on havies estat,
Et vaig veure entrar per la porta,
Gairebé em moro, gairebé em moro,
Perquè anaves agafada de la mà
Amb un altre home en el meu lloc.
Jo que tu m'adonaria que jo
T'estimo més que cap altre noi,
I et perdonaria les mentides que
Vaig escoltar quan no vas respondre.
Ho vaig intentar cridant,
Van dir que no estaves a casa,
Era mentida,
Perquè sigues on havies estat,
Et vaig veure entrar per la porta,
Gairebé em moro, gairebé em moro,
Perquè anaves agafada de la mà
Amb un altre home en el meu lloc.
No vas respondre, no vas respondr
revertir les retallades
El procés sobiranista i els "incompliments" de l'Estat
Sobre aquesta trobada, Puigdemont ha explicat que, com a govern independentista, li pensa plantejar a Rajoy quatre paquets de temes. Un d'ells és el "nostre propòsit", ha dit, sobre les relacions entre Catalunya i Espanya. En segon lloc, els drets bàsics, des dels problemes dels refugiats fins la pobresa energètica, passant pel sostre de dèficit. Les altres dues qüestions són els incompliments de l'Estat i la judicialització de la política, que el president ha indicat que "és un error". Puigdemont ha revelat que no té intenció de demanar una trobada amb el rei Felip VI. El president considera que aquesta recepció hauria de ser, en qualsevol cas, un cop s'hagi format el govern espanyol.
El cap del govern català manté el termini de 18 mesos de legislatura encara que ha admès que unes noves eleccions generals pot "alterar" els ritmes. Ha assegurat en tot cas que no serà "presoner de cap armadura en forma de calendari". Ha dit que el termini de 18 mesos del full de ruta secessionista no és un "mantra" i ha considerat que no seria "cap tragèdia" que es pogués allargar el termini. "No estic demanant dos anys més, seria una pròrroga tècnica", ha afegit el president català, que ha indicat que no ha parlat amb la CUP d'una hipotètica prolongació del mandat.
Puigdemont ha insistit que l'objectiu de dèficit és "injust" i ha subratllat que, a més, "incompleix la llei d'Estabilitat Pressupostària", aquest és "un objectiu inassumible, i no és realista fer previsions de dèficit a partir d'objectius inassumibles". "És un repartiment injust", ha assenyalat, "i això no ho diuen només els independentistes catalans, això ho diu ja tothom ara, fins i tot hi ha alguna comunitat autònoma del PP que li hem sentit a dir". Segons Puigdemont, qui hauria de respondre sobre aquests desequilibris és el govern de l'Estat, "no nosaltres".
El cap del govern català ha remarcat que el pla de l'executiu per als pròxims mesos ha tingut en compte "el període excepcional" d'aquesta legislatura. Ha subratllat que aquest pla "és el contracte que vam adquirir amb els ciutadans" i que posarà èmfasi amb les mesures socials i econòmiques. "És un govern netament compromès amb la recuperació econòmica".
"Jo sóc dels que creuen que tindrem pressupost"
En tot cas, Puigdemont ha advertit que, per fer realitat aquests objectius, són necessaris "uns pressupostos que permetin implementar-lo en la seva totalitat". En aquest sentit, el president s'ha mostrat "optimista" de cara a arribar a una entesa amb la CUP: "Jo sóc dels que creuen que tindrem pressupost (...) En l'acord d'estabilitat parlamentària no demanàvem cap xec en blanc amb ningú. Hi haurà un diàleg intens i proper per aconseguir l'objectiu del govern i del país."
Carles Puigdemont ha destacat que la relació amb el vicepresident, Oriol Junqueras, és"excel·lent". Ha dit que "hi ha molta franquesa" i que "ell va ser el primer a saber que em reunia amb Rajoy". "En l'àmbit personal", és una relació que "va més enllà de la política", ha apuntat el cap del govern que ha afegit: "Estem en perfecta sintonia."
El president de la Generalitat ha carregat contra el govern espanyol. Ha explicat que el govern que presideix "prioritza les polítiques socials, malgrat l'ofec econòmic i financer, i les amenaces de noves retallades que anuncia l'executiu espanyol". Carles Puigdemont ha criticat que el govern espanyol "acumula incompliments en matèria d'infraestructures", i l'ha acusat d'apostar per una judicialització constant de la política.
Puigdemont ha instat a l'executiu espanyol en funcions a col·laborar amb el govern en català en l'acollida de refugiats, i ha recordat que la Generalitat s'ha posat en contacte amb la Comissió Europea per començar aquesta acollida. Madrid va retreure que la Generalitat tingués aquesta iniciativa i aquest migdia Puigdemont ha fet una referència sobre aquesta qüestió: "Som i volem ser Europa. Volem participar en la solució i no ens pararà ningú."
El cap del govern també ha dit que "la Junta de Seguretat de Catalunya s'hauria d'haver convocat, perquè hem tingut amenaces, hi ha hagut els atemptats de Brussel·les i sabem que el jihadisme és un fenomen global". És urgent, ha afegit, que es convoqui la Junta de Seguretat i la incorporació dels Mossos d'Esquadra, de manera permanent" en la coordinació amb les forces policials de l'Estat
Un pla de govern amb tres eixos prioritaris
El discurs de Puigdemont s'ha estructurat en tres grans eixos: un sobre polítiques socials, un sobre com reactivar l'economia i un tercer sobre mesures a favor de la transparència i contra la corrupció. Entre les prioritats socials, el govern vol desplegar la llei de pobresa energètica,per garantir aigua, llum i gas a tothom, després que el Tribunal Constitucional hagi anul·lat el decret.
És la seva primera roda de premsa amb preguntes a Palau des que va jurar el càrrec. L'atenció també està centrada en la primera trobada que tindrà demà, dimecres, a la tarda, a Madrid, amb el president Mariano Rajoy, amb qui només va coincidir en l'acte d'homenatge a les víctimes del vol de Germanwings, fa un mes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)