ARRIBA UN Barça-Madrid dels poc transcendents, però ja estic nerviós fa estona. És una animalada pensar que et pots posar a 13 punts quan en queden tan pocs en disputa, i tot i això em semblaran pocs punts. Mai en tinc prou: fins i tot el 0-4 de l’anada se’m va fer curt. Aquest equip em provoca tota mena d’excessos, li permeto coses que no permeto en altres temes, celebro tant els seus fracassos com els èxits blaugranes, fet que considero lamentable en la resta d’àmbits de la vida.
Em sento generació frontissa en molts aspectes, és normal als 50 anys. Però com a aficionat blaugrana és encara més evident, som la caricatura dual. Tinc un pare que pateix fins i tot quan a la mitja part ja anem 3-0. La seva justificació és que si et fan un gol i de seguida un altre ja et poses 3-2 i després només en cal un més per empatar-te. Ha patit molt com a culer, i s’entén. I tinc un fill que només ha vist guanyar el Barça, i no pot simpatitzar de cap manera amb el pessimisme de l’avi.
Tinc un pare que pateix fins i tot quan a la mitja part ja anem 3-0 i un fill que només ha vist guanyar el Barça
Els que som al mig en el fons voldríem ser optimistes com el fill però ens tira el pessimisme del pare. Amb ell vam compartir dissabtes sense sopar del disgust, i això marca. I com que el pessimisme té alguna cosa de masoquisme, fins i tot se’t fa estrany no patir, i acabes trobant motius per fer-ho. T’enrius dels avis culers, però el teu és un riure de nervis, perquè alguna cosa d’ells la portes endins. Mon pare anirà al camp pensant que deu punts són pocs perquè si perdem es posen a set i si llavors perds un altre partit ja són quatre, i adéu Lliga. I mon fill hi anirà pensant ja en la Champions de dimarts, que la Lliga ja està guanyada fa dies.
I a mi em tocarà una gamma d’extrems: somiar en el 5-0, com sempre, desitjar que els joves tinguin raó però témer que l’acabi tenint el pare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada