Article, complet, de Ramon Barnils (Sabadell, 1940 - Reus, 2001) a El Temps (4-VII-1994). El 24 d’agost del 1944 la Divisió Leclerc (La Nueve), formada per 144 combatents catalans, bascos, extremenys, andalusos i castellans, comandats per un tinent republicà, el valencià Amado Granell Mesado, van entrar a París, amb tancs i vehicles lleugers, per la Porte d’Italie. Fins a 60 anys més tard la República Francesa no va començar a reconèixer la gesta d’aquells voluntaris amb una placa commemorativa. L’any passat l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, els hi va dedicar uns jardins municipals. Foto de la Divisió Leclerc en la desfilada del 26 d’agost del 1944, dos dies després d’entrar a París.
RAMON BARNILS 1994 Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús
El dia 14 de juliol serà el Gran Dia dels teleaddictes: un dia ideal per no veure la televisió, per a iniciar una teràpia de desintoxicació. Totes les televisions daran notícia, potser en directe i tot, de la desfilada militar als Camps Elisis de París per commemorar els cinquanta anys del desembarcament aliat a Normandia. Que pocs mesos després era la fi de les dictadures feixistes a Europa -i 45 anys després, de les comunistes. Els francesos han convidat a desfilar els seus enemics d’aleshores, els alemanys. Una idea lloable que, segons com se l’agafin els alemanys, els pot representar un gran pas psicològic endavant. Un dels grans problemes de l’Europa actual és que el poble alemany paga “massa”, per iniciativa pròpia, i sense que ningú li ho demani, un cop desaparegudes les dictadures comunistes -quina barra!, la barbaritat de deixar enfilar Hitler al poder i de fer-li costat enllà del “nazisme sociològic” inevitable. Tant d’autocàstig no pot ser bo. Per definició totes les “maces” piquen i un masoquisme dilatat pot dur al que ja duu, sembla, en alguns punts d’Alemanya: paradoxalment, a la rebrotada del nazisme. Amb tant de dur al damunt, i exagerant, la culpa i el dolor del nazisme, els alemanys comencen a assemblar-se als jueus: carregats durant segles amb tot el dolor del món, estranyament complaguts i paradoxalment orgullosos, finalment resulten tan perjudicials com qualsevol altra metafísica. Per ella sola i perquè suposa un exèrcit alemany “normal”, no pas doncs sospitosament inexistent, la desfilada franco-alemanya commemorativa del principi de la fi de les darreres dictadures europees podria resultar agradable de veure i tot. Si no fos que Mitterrand també hi ha convidat l’exèrcit espanyol, i aquí és on l’espectacle pot resultar baratament surrealista. Espanya, que aleshores tenia forma de dictadura falangista, no va entrar en guerra -dos morts de gana, obligats i quatre folls a la División Azul. En canvi, soldats bascos, soldats catalans i algun republicà espanyol van entrar amb els exèrcits aliats a París el 14 de juliol de 1944 [fou el 24 d’agost del 1944]. Com s’ho farà, el protocol francès, per situar l’exèrcit espanyol a la desfilada? Suggerim que el carregui a collibè.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada