savoir faire

Sembla que els defenses francesos estan de moda al Barça. Umtiti i Digne en són els dos últims representants. Sumats a Jérémy Mathieu, faran que hi hagi tres defenses d’aquest país a la plantilla blaugrana; un fet inèdit. Però no són els primers defenses bleus que vesteixen de blaugrana. Des de l’arribada de Laurent Blanc l’any 1996, la seva presència s’ha fet cada cop més habitual. Després de l’adéu de Cruyff, el Barça necessitava reforçar la defensa i l’elegit va ser Blanc. Va arribar gratis procedent de l’Auxerre, que aquella temporada va guanyar la Copa i la Lliga de França. Le Président, sobrenom amb què se’l va conèixer després, aterrava generant l’expectativa d’un futbolista de primer nivell i va començar com a peça clau de Sir Bobby Robson. Però les lesions van fer que perdés importància dins l’equip. Amb el Mundial de França a l’horitzó va marxar al Marsella per assegurar-se una plaça.

Amb més pena que glòria

La mateixa fórmula va portar Frédéric Déhu la temporada 1999/2000. Procedent del campió de la lliga francesa, el Lens, el central no va oferir el rendiment esperat. Un pobre total d’onze partits va ser el seu llegat. La temporada següent va marxar al PSG buscant una mica més de sort. En el cas de Philippe Christanval, les lesions van fer que es resignés a un paper secundari entre el 2001 i el 2003. En la seva presentació, Carles Rexach va dir d’ell que era “un espectacle veure’l jugar”. Però el central va oferir actuacions molt pobres. L’any següent es veia capaç de fer-se un lloc a l’onze: “He parlat amb Van Gaal [l’entrenador] i m’ha dit que començaré a la banqueta però que compta amb mi. He de treballar per demostrar-li que puc jugar aquí”. Però només va participar en cinc partits de Lliga per culpa de les lesions. Lilian Thuram va arribar el 2006 com un dels millors del món. El Juventus va baixar pel Calciopoli, un escàndol en què es va destapar la compra de partits. Així va ser com Thuram i Gianluca Zambrotta van arribar. Igual que els seus antecessors va viure una etapa irregular, marcada per les lesions. El 2008 el defensa va voler fitxar pel PSG, però una malformació cardíaca va aturar el fitxatge i va posar fi a la seva carrera.

Dos francesos més han jugat de centrals tot i no ser-ho. El primer va ser Emmanuel Petit. El migcampista va jugar també de lateral, cosa que no li va agradar. “Serra Ferrer [l’entrenador] era un incompetent i un pallasso”, va dir. Va trigar una temporada a marxar. L’altre cas va ser el d’Éric Abidal. El jugador va deixar empremta perquè va superar dues vegades un càncer al fetge, però també perquè ha sigut el defensa francès que ha aixecat més títols, un total de 15. Un record que a Digne i Umtiti els costarà superar.