europa 2017

El 2016 serà recordat com l'any del 'no' a Europa. La decisió dels britànics d'abandonar la UE deixa empremta en un projecte europeu malferit per la crisi de l'euro i la dels refugiats. Són dos moments crítics en la història recent del Vell Continent, en què la solidaritat i els valors humans sobre els quals s'aixeca Europa han estat posats en dubte i s'ha imposat la divisió entre països, l'incompliment dels drets bàsics i, en definitiva, els passos enrere en la construcció europea.

Nous líders per salvar la UE del populisme, per Laia ForèsToca mirar endavant i escrutar l'any que comença, un 2017 farcit de reptes i cites electorals que poden acabar de dibuixar com serà l'Europa de la pròxima generació.

• 

Jean-Claude Juncker i Martin Schulz han estat garants de la Gran Coalició. / GETTY

La primera cita: nou president de l'Eurocambra

La primera cita de l'any a Europa ja és d'alta tensió. La segona quinzena de gener el Parlament Europeu elegirà nou president i, a hores d'ara, tot està a l'aire. El fins ara líder de l'Eurocambra, el socialdemòcrata alemany Martin Schulz,  ha decidit tornar a fer política al seu país amb la perspectiva de disputar la cancelleria a la cristianodemòcrata Angela Merkel. I la vacant que deixa a Estrasburg no se sap encara qui l'omplirà.

Tradicionalment, els dos grans grups al Parlament Europeu, els conservadors i els socialdemòcrates, havien pactat partir-se la presidència de la cambra. Però aquest cop no és així i les negociacions fins a última hora poden acabar de decantar la balança. Ara mateix hi ha dos candidats amb opcions: Antonio Tajani a les files conservadores i Gianni Pittella en les socialdemòcrates. Als quals s'ha d'afegir el dels liberals, l'ex primer ministre belga Guy Verhofstadt.

Cap dels tres no pot guanyar si no hi ha un pacte, amb l'agreujant que si triomfa el conservador la mateixa família política, el Partit Popular Europeu, assumirà la màxima responsabilitat al Parlament, a la Comissió i al Consell. I la resta de grups polítics no ho veuen de bon ull. La cursa és més oberta, i encesa, que mai.

• 

El govern britànic encara No té un pla sobre el Brexit / PETER NICHOLLS / REUTERS

Arrenquen les negociacions del Brexit

Aquesta sí que és una data marcada en vermell al calendari europeu. Encara no està clar quin dia serà però tot apunta que a finals de març. La primera ministra britànica, Theresa May, presentarà la sol·licitud formal a Brussel·les per abandonar la UE i el rellotge començarà a córrer: en 2 anys s'hauran de negociar els termes del divorci. No és una qüestió fàcil.

Brussel·les, i cada una de les capitals europees, obrirà un període de maratonianes reunions on s'haurà de fixar quina relació mantindrà el Regne Unit amb la resta de la UE quan deixi de formar-ne part.

El moll de l'os de la negociació serà com es garanteix l'accés de les empreses (i de la totpoderosa City de Londres) al gran mercat únic que és la UE, una relació que quedarà supeditada a les condicions que s'imposaran als ciutadans europeus que vulguin emigrar al Regne Unit. Tot plegat, un trencaclosques enorme.

• 

El líder de la formació d’extrema dreta Partit per la Llibertat (PVV) en la seva compareixença al judici, al novembre. / REMKO DE WAAL / EFE

L'ombra de l'eurofòbia s'estén

Els Països Baixos obriran al març un ball d'eleccions a Europa aquest 2017. L'ultradretà Geert Wilders, líder del Partit per la Llibertat, encapçala les enquestes de les legislatives holandeses i, tot i que ho tindrà difícil per formar govern en un país on imperen les coalicions, el seu triomf mostrarà la fortalesa del discurs ultranacionalista que s'escampa per Europa.

Per Sant Jordi França anirà a les urnes en la primera volta de les presidencials que, segons diuen les enquestes, guanyarà la líder de l'ultradretà Front Nacional (FN), Marine Le Pen. Més que aquesta, la gran incògnita és qui es classificarà per a la definitiva segona volta, si serà el conservador François Fillon o un socialista, que podria ser Manuel Valls. I quines opcions tindran aquests candidats de frenar, com ja va passar el 2002, l'avenç de la ultradreta cap a la presidència francesa?

Passat l'estiu serà el torn d'Alemanya. La cancellera  Angela Merkel afronta la reelecció amb l'ombra de la força que tindrà al Bundestag el partit populista de dretes Alternativa per Alemanya (AfD). Les enquestes diuen que serà suficient per marcar l'agenda d'un país que fins ara és l'únic que ha fet el deures a Europa en l'acollida dels refugiats.

I per acabar de completar el mosaic electoral a Europa, Itàlia podria anar a les urnes també aquest 2017 en unes eleccions anticipades que la  derrota en referèndum de la reforma constitucional que impulsava Matteo Renzi haurà precipitat. Una cita electoral en la qual Renzi vol recuperar el poder i que el populistes del Moviment 5 Estrelles volen aprofitar per sumar encara més suports.

• 

El nou edifici de la UE a Brussel·les. / REUTERS

Alguna cosa per celebrar a Europa?

Europa estrenarà una nova seu a Brussel·les aquest 2017. I ho farà amb tota la pompa de les grans ocasions. És un edifici conegut com l'“ou” per la seva forma, a tocar de l'actual seu, al cor del barri europeu, que ha costat més de 300 milions d'euros. Això just quan el projecte europeu viu la pitjor crisi d'identitat de la seva història i quan s'acumulen aniversaris aquest 2017 que molts voldrien no haver de celebrar. Així, al març farà 60 anys del Tractat de Roma, que va posar les bases del que ara és Europa; una mica abans, al febrer, farà 25 anys del Tractat de Maastricht, que va significar el naixement de la UE i de l'euro.

• 

Donald Trump , en una imatge recent / AFP

A l'espera de l'efecte Trump

Per completar la incertesa d'un any d'infart per als europeistes, caldrà veure quina relació estableix el nou president dels EUA, Donald Trump, amb la UE. Amb el TTIP, el gran acord comercial que havia de relligar les economies dels dos grans espais transatlàntics, aturat, res fa pensar que Trump vulgui reprendre aquesta entesa que, a més, té una forta oposició entre bona part de la societat europea. Un bon termòmetre per predir què passarà amb el tractat entre la UE i els EUA és veure com acaba l'acord comercial que els EUA d'Obama van impulsar amb els països del Pacífici que Donald Trump, en campanya, va criticar amb duresa

jose agrcia abad

Després de mig segle de carrera com a periodista econòmic i polític, José García Abad s’ha decidit per la temàtica del seu últim llibre “perquè encara no estava fet”. El malvado Ibex (Ediciones El Siglo) és fàcil d’etiquetar com un epitafi del conegut com a lobi de l’Íbex, el Consell Econòmic de Competitivitat (CEC). Un organisme impulsat per gegants com Telefónica o el Santander, ara a punt de dissoldre’s, però constituït com “una tercera cambra de la plutocràcia” i com una anomalia dins el lobisme internacional que en els últims anys va intentar influir directament en la política espanyola fins al punt que el mateix Partit Popular va rebutjar la seva intromissió. José García Abad desfà la xarxa que aquest lobi ha anat teixint els últims anys per influir en el poder polític: maletins, sopars, informes...

¿Ha intentat editar el llibre amb alguna gran editorial?

Ni ho he provat. És cert que la majoria dels meus llibres els he editat amb La Esfera de los Libros, que és d’ El Mundo,però ja d’entrada sabia que era impossible fer-ho. Amb Planeta tampoc podia perquè també parlo de la família Lara, així que per acabar anant a una petita editorial ho faig jo mateix.

Per què publica ara aquest llibre?

Calia acabar amb el tabú que els grans magnats, ja no dic empresaris perquè no ho són, són intocables. Calia alliberar el món empresarial del tabú i superar el que en termes periodístics és una aberració.

Per què no es poden considerar empresaris?

Perquè no saben delegar i es perpetuen en el càrrec. No es tracta de tots els empresaris d’Espanya, però sí dels que van constituir el CEC, impulsat per César Alierta, expresident de Telefónica, i Emilio Botín, expresident del Banco Santander. No ens oblidem de Ignacio Sánchez Galán, d’Iberdrola, o Isidre Fainé. Pràcticament són vitalicis, com un poder absolut. No compten amb una figura habitual en la resta de països, el contrapès del conseller delegat.

En el llibre explica que el que va cridar-li l’atenció va ser que el CEC reunia banquers i empresaris sota un mateix paraigua.

És el més escandalós. Sembla un aspecte tècnic i estúpid però és molt important. Alguns membres crítics del CEC em van reconèixer que tenien interessos contradictoris, cosa que demostra que no es tracta d’un lobi convencional que defensa els interessos d’un sector sinó que el seu objectiu era directament influir políticament en una direcció concreta. Banca i empreses tenen interessos oposats, uns volen que els interessos pugin i els altres que baixin, uns diuen que el crèdit corre i els altres que no. No existeix cap organització similar en cap país desenvolupat perquè és antinatural. És un lobi d’obscurantisme, encobert, que, de fet, com explico al llibre, va encarregar informes sobre Podem abans de les seves primeres eleccions, en què temien que tinguessin més representació de la que finalment van tenir, o fins i tot sobre LaSexta. A més, van aconseguir carregar-se Pedro J. Ramírez i salvar el diari El País.

Però estan a punt de dissoldre’s. Per què ho han fet tan malament?

Per prepotència. Estan acostumats a manar molt sobre les seves empreses, tant que s’hi van eternitzar. Aquesta estructura de poder els va fer creure que eren intocables i que els polítics tremolarien davant un poder econòmic que concentrava un percentatge important del global del PIB espanyol. Al final van topar amb un govern de dretes que va acabar molest. Fonts del ministeri d’Economia se’n feien creus. Sobretot després d’emetre un informe amb recomanacions que asseguraven que l’atur passaria del 24% al 10% en quatre anys. Un altre membre crític de l’organització em va dir: “Són 15 mascles alfa que volen arreglar el món”. I al final van aconseguir tot el contrari del que un lobi busca: no generar pors i influir passant desapercebut. La gent ha acabat percebent l’Íbex com un nou partit polític.

Però sí que van aconseguir alguna cosa.

La reforma laboral. Un altre dels seus membres em va dir que la ministra d’Ocupació, Fátima Báñez, havia anat fins i tot més lluny del que ells reclamaven. Aquest és l’únic cas en què queda clar que una indicació del CEC es va dur a terme.

Però amb la dissolució del lobi de l’Íbex no s’acaba la pressió empresarial sobre el govern, oi?

En molts casos han acabat delegant perquè no tenien més remei, com César Alierta o Isidre Fainé, o perquè va morir un dels impulsors, Emilio Botín. I els seus successors ja se n’han desmarcat. El CEC es reunia cada més a Telefónica i Álvarez-Pallete, successor d’Alierta, ho va prohibir. Però ara tindrem el que és habitual a la resta de països, empreses i sectors que pressionen en funció dels seus interessos. Són empreses tan grans que en elles mateixes constitueixen un lobi, el que no era normal és que ho fessin tan descaradament. Telefónica era un organisme a part, més que una empresa, com el Barça, que és més que un club, fitxava expolítics de totes bandes per equilibrar la balança o rescatava la monarquia si calia, donant un lloc de treball fictici a Washington al gendre del rei.

nadal als cie

La polèmica acompanya l’existència dels centres d’internament per a estrangers (CIE) gairebé des de la seva creació. Malgrat que poca gent hi ha entrat, desenes de testimonis d’interns asseguren que els CIE són autèntiques presons. El periodista valencià Toni Martínez recull al llibre CIE, el Guantánamo español (Editorial UOC) el relat de persones que han viscut dins d’aquestes quatre parets a l’espera de ser expulsats de territori espanyol.

Per què es van crear els CIE?

L’origen dels centres d’internament per a estrangers, tal com estableix el seu decret de creació, no és penar els estrangers, que és el que realment passa, ja que es priva aquestes persones de la seva llibertat. La seva raó de ser és custodiar-los de manera “preventiva i cautelar per garantir la seva expulsió o devolució” d’acord amb els termes previstos en la legislació d’estrangeria. Així, els CIE es van crear com un element més de la política migratòria de l’Estat per tenir controlades les persones que havien de ser expulsades.

Qui pot estar en un CIE?

Qualsevol immigrant sense papers, des d’una persona que ha sigut detinguda a la tanca de Ceuta fins a una persona que fa set anys que és a Espanya i que ja no té els papers. Durant la crisi molta gent va perdre la feina i en conseqüència no van poder renovar el permís de residència. D’aquests casos n’hi ha hagut molts i no tenen res a veure amb la imatge de gent conflictiva que de vegades es transmet dels CIE. I és que cal explicar que en aquests centres no s’hi entra perquè es tinguin antecedents judicials; n’hi ha que en tenen, però la raó és trobar-se residint a Espanya en una situació irregular.

Segons l’ordenament jurídic, no són presons, però les ONG i vostè els defineixen així. Per què?

Principalment pel règim de privació de llibertat. En teoria aquest seria l’únic dret que haurien de veure restringit durant la seva estada al CIE, però, malauradament, no és l’únic dret que perden. Per exemple, els interns, que estan tancats un màxim de 60 dies, poden rebre una visita al dia però a través d’una mampara i amb cinc persones més alhora, cadascun parlant probablement un idioma diferent; no tenen dret a vis-a-vis, quan a la presó els condemnats sí que en tenen, i no poden tenir mòbil ni moltes altres coses amb l’excusa de la seguretat. Una diferència gran és que als centres penitenciaris els treballadors són funcionaris que saben com fer la seva feina, mentre que als CIE la custòdia és competència de la policia, que no té la preparació per fer aquesta tasca, com reconeix el Sindicat Unificat de Policia al llibre.

¿Creu que els interns dels CIE tenen menys drets que els presos?

Les condicions als CIE són pitjors que les d’una presó. Per exemple, en el cas del centre de Sapadors, a València, els interns comparteixen cel·la amb set persones més i a la nit els tanquen sense possibilitat d’anar al lavabo. Una altra diferència en detriment dels interns dels CIE és que les ONG no hi poden accedir amb la mateixa llibertat que ho fan a les presons ni tampoc hi ha un jutge de vigilància que es dedique únicament a les qüestions del CIE.

¿Als CIE s’han vulnerat drets fonamentals com a Guantánamo?

ONGs, advocats i fins i tot els jutges de vigilància reconeixen que als CIE es vulneren drets constantment.

I la resposta de l’Estat quina és?

Cap. No vol veure que té un problema amb els CIE. Per exemple, l’estat espanyol encara no ha reconegut que Samba Martine va morir fa cinc anys al CIE d’Aluche perquè tenia la sida i ningú li va donar una assistència sanitària adequada. Ella es queixava per la seva malaltia però mai la van assistir correctament. Aquesta és una altra de les deficiències d’aquests centres. De fet, els interns anomenen tots els metges Doctor Ibuprofèn perquè ho solucionen tot amb aquestes pastilles.

Hi ha més casos semblants?

Al CIE de Zona Franca, a Barcelona, el 5 de gener del 2012 va morir Idrissa Diallo. El seu cas és encara més sagnant perquè quasi quatre anys més tard ningú sap on és el seu cos. La seva mare acaba de venir a Espanya per buscar-lo perquè el cadàver mai va ser repatriat.

Un altre dels punts negres dels CIE són els nombrosos casos de maltractament denunciats per les ONG.

Sí. I molts han sigut denunciats i admesos a tràmit malgrat que després la causa s’arxive. Un intern pot anar al jutjat, dur el seu informe de lesions i que el jutge veja indicis que s’ha comès una agressió, però el problema és que en pocs dies serà expulsat i mai no podrà ratificar la denúncia i el cas s’arxivarà. Una bona reforma per saber de veritat què passa dins dels CIE podria ser accelerar aquests processos perquè es resolguen abans d’expulsar el denunciant al seu país o a un altre.

Com valora el que estan fent Barcelona o València respecte als CIE?

València, en un gest polític, es va declarar ciutat lliure de CIE, però qui més ha fet per tancar aquests centres crec que és el govern d’Ada Colau. Malgrat saber que era una batalla perduda, van decidir fer un pols a l’Estat negant-li la llicència d’activitat al CIE de la Zona Franca i així posar el focus mediàtic en l’existència d’aquests centres.

montilivi

El estadio de Montilivi, en Girona, se vestirá de gala este miércoles (18:45 horas por TV3 y la web de La Vanguardia) para acoger el partido amistoso entre Catalunya y Túnez, un encuentro con todas las entradas vendidas desde hace semanas y que volverá a ser un acto reivindicativo y festivo para el fútbol catalán.

Como ya viene siendo tradición por estas fechas, el combinado catalán disputa en Navidad un partido amistoso que, más allá del objetivo deportivo, pretende ser un acto reivindicativo, en el que tanto la Federación Catalana como entidades privadas se vuelcan para reclamar la oficialidad del combinado catalán. La sede de estos partidos ha sido tradicionalmente Barcelona, pero este año el encuentro se ha desplazado a Girona.

Catalunya y Túnez ya se enfrentaron hace cinco años y no hubo goles

En esta ocasión, el rival será Túnez, que se encuentra preparando las eliminatorias para acceder al Mundial de Rusia del 2018. Cataluña y Túnez ya se vieron las caras hace cinco años en un partido que terminó con empate a cero, pero en el que los catalanes contaban con una selección muy distinta a la actual.

Los seleccionadores del combinado catalán, Sergio González y Gerard López, han optado por una lista joven y distinta a la que se había visto en las últimas ediciones. La gran atracción será, sin duda, la presencia del exazulgrana Xavi Hernández, que volverá a ponerse la camiseta cuatribarrada dos años después.

La selección africana se encuentra preparando las eliminatorias del Mundial de Rusia 2018

“Estoy ilusionado por poder disputar este bonito partido”, ha señalado el excapitán del Barça, ahora afincado en Catar. Otra aparición importante es la del también exazulgrana y exdelantero del Espanyol Sergio García, máximo artillero de la historia de la selección, que ha afirmado: “Es un orgullo seguir viniendo a defender la selección. En estos partidos la gente disfruta, y no podía faltar”.

La ausencia destacada para este partido es la del central del Barça Gerard Piqué, que se encuentra de vacaciones en Colombia y no puede regresar a tiempo. Jordi Masip y Sergi Roberto son los únicos jugadores del FC Barcelona que estarán en Montilivi, ya que Alba y Busquets también quedan fuera por motivos personales.

El club más representado será el RCD Espanyol, con un total de seis jugadores (Marc Roca, Víctor Álvarez, David López, Aaron Martín, Álvaro Vázquez y Gerard Moreno). En la lista, también aparecen tres jugadores de la Liga 123: Pere Pons (Girona), Gerard Valentín (Nàstic) y Edgar Badia (Reus).

Las entradas para el partido están agotadas desde hace días y no se podrán adquirir en el estadio en la previa del partido. La selección catalana se concentrará en un hotel de Girona el mismo día del partido para una comida de hermandad y posteriormente el grupo partirá hacia el estadio de Montilivi.

Los dos seleccionadores echarán mano de todos los jugadores convocados, y se espera una alineación con estos futbolistas: Masip; Sergi Roberto, Sergi Gómez, Fontàs, Víctor Álvarez; Xavi Hernández, David López, Marc Crosas; Víctor Rodríguez, Sergio García; y Gerard Moreno. El partido amistoso lo arbitrará Alfons Álvarez Izquierdo, del comité catalán, y está programado a las 18.45 horas en el Municipal de Montilivi, en Girona, con cabida para 9.200 espectadores.

via lactia

49

Via Làctia

El primer mapa del cel recull dades de més de mil milions d’estrelles

El mapa d’estrelles més precís de la nostra galàxia, la Via Làctia, compta des del setembre amb un primer esborrany amb més de mil milions d’estrelles. El projecte, batejat com a Gaia i liderat per l’Agència Europea de l’Espai (ESA), compta amb la participació d’uns 400 investigadors, el 10% dels quals són catalans. L’equip de l’Institut de Ciències del Cosmos (ICCUB) de la Universitat de Barcelona, adscrit a l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC), hi té un paper molt destacat: contribuir al disseny científic i tecnològic del projecte i en la producció de dades. Cada dia, des de la missió Gaia arriben a la Terra uns 50 gigabytes comprimits d’informació que es recullen, s’emmagatzemen i es processen en sis centres distribuïts per Europa, entre els quals hi ha el Cesca i el Barcelona Supercomputing Center (BSC). La missió Gaia té com a objectiu estudiar la composició, formació i evolució dinàmica i química de la nostra galàxia. Llançada el 2013, la missió ha complert amb escreix les previsions inicials. Continua activa –es va programar fins al 2018, però els científics han demanat a l’ESA que s’estengui fins al 2020 pels bons resultats obtinguts– i l’objectiu ara és arribar a catalogar 2.000 milions d’estrelles, un 2% de les que es calcula que hi ha a la Via Làctia.

J esta. Incorporades les 11 al final bones noticies que l'avi s'havia deixat. Reconeixo que 11 entre 1095 no son moltes, pero si que vol dir que no n'hi han moltes de bones. A banda dels totalitariemes ja comentats, m'he deixat. ·3 de ciencia, 2 de totalitarismes i 1 de spòrts, de literatura, tele, gastronomia, govern i gramatica. Desitjem que serveixin per alguna cosa per l'any vinent i siguin bones de veritat. Diuen els de l'Ara que a ells tambe els hi ha costat, s'hi han trencat el cap diuen. mala noticia.

sumarissims

48

Sumaríssims

El Parlament anul·larà els consells de guerra de Franco

Després de 41 anys de democràcia, el Parlament va fer un pas històric per anul·lar els 81.966 processos que es van obrir a Catalunya entre el 1939 i el 1980. Davant d’una seixantena de néts, besnéts i nebots dels 78.000 processats del franquisme, els diputats van tirar endavant una proposició de llei que vol anul·lar tots els sumaríssims. Fa dècades que els familiars lluiten perquè s’anul·lin uns judicis que van ser il·legals. Van ser processos sense cap garantia que van condemnar a mort 3.358 persones. Molts van ser executats simplement per defensar la democràcia. Entre els assassinats hi ha el president Lluís Companys, afusellat a Montjuïc, o el periodista i historiador Carles Rahola, assassinat rere una tàpia per haver escrit un parell d’articles periodístics: “La meva mare deia que no volia morir sense veure anul·lat el judici sumaríssim. No va poder ser. Però avui jo sóc aquí”, va dir Rosa, la néta de Carles Rahola. Altres represaliats van ser enviats a la presó durant anys, a l’ostracisme o van patir tot tipus de vexacions. La democràcia, però, malgrat que hi ha hagut molts intents de les famílies de les víctimes tant per la via judicial com per la política, encara no ha anul·lat cap dels judicis de la dictadura. 
La proposició de llei, impulsada per Junts pel Sí, Catalunya Sí que es Pot i la CUP, és una iniciativa de la Comissió de la Dignitat. Cap grup va presentar esmenes a la totalitat. Una vegada anul·lats els judicis, el departament de Justícia de la Generalitat emetrà una certificació que entregarà a les famílies dels que van ser processats durant la dictadura franquista

rejoveniment

43

Rejoveniment

La joventut demana pas en política

El tap de la generació de la Transició ha saltat i ha entrat aire i idees noves a la política catalana. El govern de Carles Puigdemont ja és 10 anys més jove de mitjana que l’últim executiu d’Artur Mas (46 i 56 anys, respectivament). Però aquest rejoveniment es nota especialment en els partits polítics. Les formacions que han fet la renovació de les executives recentment han rebaixat la mitjana d’edat de manera notòria: la majoria dels seus membres ja han nascut plenament en democràcia. El cas més paradigmàtic és el del PDECat. Amb la creació del nou partit, tot just el juliol passat, ha baixat la mitjana d’edat de la direcció a 38,6 anys. El Partit Demòcrata, però, no és el partit més jove. Els onze membres del consell de coordinació de Podem Catalunya tenen de mitjana 32,3 anys, mentre que entre els integrants del secretariat de la CUP –també escollit aquest estiu– la mitjana és de 33,7 anys. ERC, que va renovar la seva direcció el 2015, té una mitjana més alta, de 44,5 anys, encara que alguns dels més joves s’enduen bona part del protagonisme com Marta Rovira (39) i Isaac Peraire (31). En el cas del PSC, la seva mitjana d’edat és de 47,1 anys, mentre que la del partit que lidera Albert Rivera és de 46,8 anys. El partit amb la mitjana d’edat més alta és el PP a Catalunya, amb 49,6 anys.

Marquez

35

Márquez

Cinc títols en tan sols set anys

Des que Marc Márquez va començar a guanyar Mundials de motociclisme l’any 2010 (el primer va ser el de 125 cc), a Cervera han celebrat gairebé cada any títols d’un dels seus vilatans més coneguts a nivell internacional. Només se n’han saltat dos, el 2011 i el 2015. Aquest any, després que el campionat del 2015 se li escapés i anés a parar a mans de Valentino Rossi, el pilot català ha tornat a proclamar-se campió del món de MotoGP. I amb aquest ja té tres títols de la categoria reina. L’últim el va aconseguir, de manera sorprenent, alGP del Japó, quan encara faltaven tres curses perquè s’acabés el Mundial. Tenia el títol molt encarrilat, però necessitava una carambola per aconseguir-lo. I la carambola es va donar, després d’una temporada en què es va haver d’esforçar de valent –tant ell com la fàbrica, Honda– per aconseguir una moto que pogués competir de tu a tu amb les Yamaha de ValentinoRossi i Jorge Lorenzo. Márquez, a més, va haver de lluitar contra ell mateix.Va necessitar fer un canvi de xip, començar a deixar de banda l’ambició de voler guanyar totes les curses, pensar que un segon lloc no era una posició dolenta per aconseguir el títol. “Tenim la mà dreta, ara volem l’esquerra”, va dir mentre celebrava el campionat. D’ambició no n’hi falta i això, sumat a la seva joventut (23 anys), deixa camp per a una llarga carrera d’èxits

Merli

34

Els Peripatètics, imparables

'Merlí'

La crisi d’audiència de TV3 ha trobat un bàlsam amb Merlí:la segona temporada d’aquesta sèrie sobre un peculiaríssim professor de filosofia ha aconseguit un share del 19,3%, un punt més que el curs passat. Aquesta ficció, creada per Héctor Lozano, ha despertat a més interès internacional, fins al punt que el gegant Netflix l’ha comprat –en la seva versió doblada al castellà– per oferir-la als països de l’Amèrica Llatina on és present i també al públic hispanoparlant dels Estats Units. A més, la sèrie es podrà veure a França i TV3 negocia amb Itàlia, Alemanya i els Estats Units (en aquest cas, amb una edició parlada en anglès) per poder-la exportar. Un efecte beneficiós d’aquesta sèrie, aparentment, ha sigut l’augment d’interès dels joves per la filosofia: les matriculacions al grau han augmentat aquest any en totes les universitats de Catalunya.

Lasarte

30

Lasarte

Barcelona ja té el seu tres estrelles

S’hi ha resistit durant dècades, però finalment la Guia Michelin ha concedit la cobejada tercera estrella a un restaurant de Barcelona. L’afortunat ha sigut el Lasarte, de Martín Berasategui, i el reconeixement es va anunciar al novembre en una gala a Girona. “Vull agrair l’acollida que m’ha fet la ciutat”, va declarar el xef basc només assabentar-se de la notícia. El Lasarte havia figurat en les travesses per aconseguir la tercera estrella Michelin durant anys, junt amb altres establiments catalans com l’Àbac de Jordi Cruz, Les Cols de Fina Puigdevall o el Miramar de Paco Pérez. Finalment, el Lasarte ha sigut el que s’ha ficat la tercera estrella a la butxaca en una celebració que també va deixar una pluja de primeres estrelles en cinc restaurants catalans: Ca l’Arpa de Banyoles, Céleri i Xerta de Barcelona, La Boscana de Bellvís i L’Antic Molí d’Ulldecona.

Hominids

27

Homínids

Més companys per als ‘sapiens’

L’evolució dels primers homínids fins arribar a l’actualitat és un puzle amb un munt de peces que, en alguns casos, encara no s’han descobert. Se sap, per exemple, que els aparellaments entre espècies no ben bé idèntiques van ser més habituals del que es podria pensar –així ho certifiquen les empremtes que han deixat en l’ADN–, però una nova descoberta anunciada al juliol per l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE) ha refermat aquesta idea. Quan els primers Homo sapiens van iniciar el seu camí fora de l’Àfrica fa 80.000 anys i van colonitzar tot el planeta, van trobar-se altres homínids pel camí. És el cas dels neandertals i els denisovans, però segons el nou estudi publicat a Nature Genetics, els sapiens també van conviure amb un tercer homínid a l’illa d’Andaman, a l’oceà Índic, i en altres zones de l’Índia. El rastre ha arribat fins a l’actualitat en els gens d’alguns humans contemporani.

gramatica

25

Gramàtica

L’IEC conclou per fi la gramàtica que actualitza Fabra

La Secció Filològica de l’IEC va ratificar el 29 de setembre la primera gramàtica institucional del català, una obra que amplia el ventall de la norma i la fa més sensible als registres i els dialectes. La nova gramàtica, que posa al dia Fabra 83 anys després, parteix sempre d’una descripció servint-se de la lingüística més moderna, cosa que la fa massa tècnica per al lector mitjà. Té com a principal virtut que no suposa mai una cotilla per als creadors de llengua, però el preu d’aquesta obertura és que traspassa massa als professionals de la llengua la responsabilitat d’establir l’estàndard, cosa que pot ser bastant problemàtica en el cas dels docents. Cal esperar que en un marge màxim de dos anys l’IEC publiqui, com ha promès, una gramàtica essencial més obertament prescriptiva i divulgativa.

exoplaneta

19

Exoplaneta

La possibilitat de vida més pròxima

Un nou descobriment astronòmic va canviar a finals d’agost passat el que se sabia sobre la possibilitat de trobar en algun moment vida extraterrestre. Va ser quan la Universitat Queen Mary de Londres va anunciar el descobriment del planeta més proper a la Terra que podria acollir vida, una troballa liderada pel català Guillem Anglada-Escudé, nascut a Ullastrell (Vallès Occidental). El nou planeta orbita al voltant de Proxima Centauri, el Sol més a la vora del nostre sistema. Curiosament, el planeta és a la part de l’estrella anomenada Rínxols d’Or, aquella part –inspirada en el conte dels Germans Grimm– on es considera que no hi fa gaire fred ni gaire calor. Això implica que el planeta en qüestió podria contenir aigua líquida a la superfície, l’element que es considera necessari perquè hi hagi vida. Tot i que en els últims anys, sobretot gràcies a la missió Kepler de la NASA, s’ha descobert una abundant quantitat d’exoplanetes, la nova troballa sembla particularment prometedora perquè, algun dia, en un futur pròxim, s’hi podria arribar. És a 4,2 anys llum –o 25 trilions de milles– de la Terra, una distància extremadament curta en termes còsmics. El planeta va ser batejat com a Proxima b, i els astrònoms el van detectar de manera indirecta, a través de la llum de l’estrella mare.

beckett

5

Beckett

L’obertura de la Casa dels Autors culmina el bon moment de la dramatúrgia catalana

Després de deu anys a la corda fluixa –primer per culpa de la bombolla immobiliària i el litigi obert amb Núñez i Navarro, que els obligava a tancar la sala de Gràcia, i després, paradoxalment, a causa de la crisi i el tebi compromís de les administracions–, la SalaBeckett finalment s’ha traslladat aquest any a una flamant nova seu, situada a l’antiga Cooperativa Pau i Justícia del Poblenou (Pere IV , 228-232). L’edifici és un prodigi de reciclatge arquitectònic (de la firma Flores & Prats) que amplia fins als 3.000 m2 l’espai disponible per als cursos, tallers i espectacles de la Beckett. Es consolida i s’amplifica així un projecte artístic imprescindible, fundat el 1989, que ha donat un impuls definitiu i indiscutible a l’autoria teatral catalana, que viu el seu millor moment de la història. La nova Sala Beckett vol aprofitar el canvi per refundar-se i ser no només un projecte teatral, sinó gairebé un focus d’activisme social, de debat i pensament crític, que estigui connectat amb les preocupacions ciutadanes i on el públic s’incorpori als processos de creació. L’espectacle inaugural va ser un homenatge al degà dels dramaturgs, Josep Maria Benet i Jornet, i la seva màgica La desaparició de Wendy. Ara comença el nou camí, amb un cicle de debats, espectacles, testimonis i exposicions dedicat a la migració a la Mediterrània. 

Austria

Avui l'Ara publicaba les seves considerades millors noticies del 2016. He volgut comparar quantes us en havis posat als vostres blogs i m'hen han faltat 10, que ara les colocare al teu blog Emma, perqu ets la mes petita. Altre cosa es perque me els he deixat jo. En una primera lectura perque  tenen  veure d'una manera o d'altre amb totaltarismes, pero requerira una analisis mes pofunda. Els h dedicarem, doncs , els teus propers deu blogs. Primer: 3

Àustria

Derrota sonada de la ultradreta

Els austríacs han barrat el pas a la ultradreta a les eleccions presidencials aquest 2016. La justícia va obligar a repetir la segona volta dels comicis després de les irregularitats detectades en la convocatòria del maig, quan el candidat que tenia el suport dels Verds, Alexander Van der Bellen, va guanyar amb un ajustat 50,3% dels vots. El candidat de l’ultradretà Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ), Norbert Hofer, va impugnar les eleccions i va aconseguir que li donessin la raó amb l’esperança de donar un tomb al resultat. Però no se’n va sortir. Finalment, el candidat dels Verds es va imposar amb el 53,8% dels vots, més de 7 punts per davant del seu adversari.

En un país on la ultradreta va arribar a tocar poder a finals dels anys 90 amb el carismàtic Jörg Haider, la seva fortalesa –alimentada ara per la crisi de refugiats– és la punta de l’iceberg del que passa a tot Europa. Al Regne Unit, l’ultradretà UKIP va liderar, amb èxit, la campanya per sortir de la UE. A França, la líder del Front Nacional, Marine Le Pen, encapçala les enquestes de la primera volta de les eleccions presidencials de la primavera que ve. Als Països Baixos, el Partit per la Llibertat de Geert Wilders també se situa en primera posició en intenció de vot a les legislatives del març. Més a l’est, el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, governa enmig d’acusacions d’autoritarisme, de la mateixa manera que, a Polònia, el partit Llei i Justícia (PiS) de Jaroslaw Kaczynski fa reviure l’ombra d’un nacionalisme arcaic. També a Escandinàvia, els postulats ultradretans tenen suport a les urnes en països com ara Finlàndia i Dinamarca. Tots tenen en comú un discurs xenòfob i euròfob, amb la Unió Europea convertida en l’origen de tots els mals. Arguments fàcils per a problemes complexos que arrosseguen cada cop més votants moderats cap als extrems.

la resolucio d'Israel

Durant anys, el primer ministre d'Israel,  Benjamin Netanyahu, ha fet un doble joc, competint a nivell nacional amb els seus rivals dels sectors de la dreta en el suport del projecte d'assentaments a tot el territori ocupat de Cisjordània mentre professaven suport a una solució de dos estats amb els palestins.

Ara, amb la resolució del Consell de Seguretat de les Nacions Unides de divendres passat, que condemna la construcció d'assentaments israelians perquè no tenen cap validesa jurídica, hi ha una total coincidència entre polítics i analistes de tot el ventall ideològic que el joc de Netanyahu podria acabar aviat.

Més colònies 'salvatges'

La dreta israeliana se sent enfortida per l'arribada a la Casa Blanca de Donald Trump, de qui espera més suport a les actuals polítiques d'Israel i empeny el primer ministre a abandonar la idea d'un estat palestí, considerada durant dècades l'única solució viable al conflicte àrab-israelià.

Naftali Bennett, el líder del partit La Casa Jueva a favor dels assentaments que forma part de la coalició del govern de Netanyahu, competeix amb l'oficialista Likud pels mateixos electors i esperona el líder israelià a assumir les posicions més extremes, com l'annexió de més parts de Cisjordània, un pas que obligaria Netanyahu a decidir de quin costat està. 
"[Netanyahu] ha de triar entre la comunitat internacional i Bennett", diu  Shlomo Avineri, professor de ciències polítiques a la Universitat Hebrea de Jerusalem. "No és una elecció fàcil, però ho ha de fer. Israel s'allunyarà de tot el món a causa dels assentaments? D'això tracta el sionisme?", es qüestiona l'expert. 
Netanyahu no s'ha cansat de criticar el govern sortint de Barack Obama, acusant-lo públicament d'haver orquestrat la resolució del Consell de Seguretat de divendres, unes acusacions que ha negat Washigton. Els Estats Units es van abstenir d'utilitzar el seu poder de veto, com ho havia fet moltes vegades abans per protegir Israel, i la proposta va sortir endavant per unanimitat.

"A partir de la informació que tenim, no tenim cap dubte que l'administració Obama va iniciar, coordinar la redacció i va exigir que es fes el tràmit de la resolució", ha afirmat Netanyahu, que ha admès que està desitjós de poder treballar amb Trump.

En un moviment inusual i en plenes vacances de Nadal, Netanyahu, que també és el ministre d'Afers Exteriors, ha convocat els ambaixadors dels països que van votar la resolució de l'ONU, entre ells, el nord-americà, Daniel B. Shapiro.

Netanyahu també ha donat instruccions als seus ministres per reduir les seves activitats diplomàtiques i contactes amb els seus homòlegs dels països que havien votat per la resolució de les pròximes tres setmanes, fins el canvi en l'administració americana, i reduir al mínim els viatges a aquests països, segons la premsa israeliana .

En un pas addicional, el ministre de Defensa, Avigdor Lieberman, ha instruït les agències d'Israel de suspendre el contacte amb representants de l 'Autoritat Palestina en alguns assumptes civils no especificats, tot i que no se suposava que la mesura afectiu la coordinació o reunions sobre l'aigua, l'agricultura i l'economia de seguretat.

Amb mig segle d'ocupació israeliana i el procés de pau congelat, Saeb Erakat, un alt funcionari de l' Organització d'Alliberament de Palestina i veterà negociador dels palestins, ha demanat Israel "aprofitar l'oportunitat, per despertar, per aturar la violència, aturar els assentaments i per reprendre les negociacions" sense condicions prèvies.

La votació del Consell de Seguretat semblava haver agafat per sorpresa Israel. Molts comentaristes veuen que aquest episodi reflecteix en part una història de conflicte entre Netanyahu i el president Obama sobre els assentaments i la ira que conserva el primer ministre israelià per l ' acord nuclear entre els Estats Units i l'Iran. També assenyalen el suport cada vegada més notori de Netanyahu ala causa dels colons, que inclou l'avanç de la legislació altament polèmic, conegut com el projecte que preveu legalitzar de forma retroactiva les cases construïdes en terres palestines de propietat privada i obligar els propietaris a acceptar una compensació.

noticies 2016, bones

El 2016 en 50 bones notícies

REDACCIÓ DE L'ARA

IL·LUSTRACIONS DE MANEL FONTDEVILA

Amb la col·laboració de

Una mare irresistible

COMPARTEIX

COMENTA1

Desconec fins a quin a punt el conjunt de l’obra de l’escriptora alemanya (jueva!) Angelika Schrobsdorff (1927-2016) té un component autobiogràfic, però diria que és significatiu que trigués tant de temps a escriure la història de la seva mare i de tot el que la seva família va viure a l’Alemanya nazi, durant la Segona Guerra Mundial i en la devastada postguerra. Va ser tan terrorífic que és comprensible que hagués de digerir-ho durant dècades abans de posar-ho sobre el paper. (Claude Lanzmann, que va ser un dels seus marits, també va esperar, fins als anys 80, per filmar el mític documental Shoah ).

Amb tot, Tu no ets una mare com les altres, que es va publicar en alemany el 1992 i de seguida va convertir-se en bestseller, és molt més que un relat memorialístic sobre una família jueva que, com tantes altres, va ser víctima de la injustícia absoluta. També és la vibrant evocació d’un món -el de l’Alemanya accelerada i neurastènica dels anys 20 i de principis dels 30- que va quedar fet miques amb l’ascens del nazisme. I, sobretot, és l’intent d’una filla per aclarir a partir dels records i de les paraules -les pròpies, però també les de moltes cartes privades que s’han conservat- qui era la seva mare, una dona tan huracanada en els seus anys gloriosos -es va prometre que tindria un fill amb cada home que estimés, i així va fer-ho-, i tan endimoniadament miserable al final de la seva vida, que va ser sempre un enigma per a aquells que la van tractar.

L’Else, la mare de l’autora, és qui ocupa el lloc central del relat, fins al punt que el seu estat anímic sovint condiciona la naturalesa del text i la força de l’obra. Vull dir que quan l’Else està pletòrica -jove, bella, feliç, impulsiva, seductora, desinhibida- el llibre vessa d’energia i es llegeix amb una passió i una curiositat insaciables, mentre que des del moment que comença a ser vituperada per la desgràcia el llibre es torna una mica monòton, s’espesseix i decau, excepte en algunes de les desolades i lúcides cartes reproduïdes en el capítol final.

Escapar (o no) del món jueu

En aquest sentit, resulta fascinant l’evolució de l’Else, que va néixer al si d’una família jueva de Berlín el 1893 però que, sense trencar mai del tot amb els seus pares, va optar per escapar-se del món jueu, tradicional i rígid, i, amb el seu temperament de “bestiola indomable”, va abraçar la modernitat cultural i la sofisticació i la llibertat de costums que representava el món cristià (no religiós) en l’Alemanya d’entreguerres. Naturalment, aquesta opció seria cruelment capgirada pel curs de la història. Que, de jove, l’Else fos “deslleial amb la família i el judaisme”, al cap dels anys no la salvaria de ser condemnada per jueva.

Schrobsdorff no idealitza la mare. La capacitat de l’Else per meravellar els homes i les dones també és el resultat d’un egoisme que la duu a negligir els fills i a enganyar sistemàticament el seu tercer i devot marit, i l’entusiasme amb què es llança a l’hedonisme eròtic, social i cultural no és només una mostra de vitalisme sinó també una forma covarda d’inconsciència, que la fa ignorar la tempesta que es prepara.

En conjunt, Tu no ets una mare com les altres té tres virtuts que la converteixen, més enllà d’uns pocs passatges feixucs, en una lectura impactant i molt recomanable. La primera virtut és l’autenticitat -energia, relleu, veritat humana- que traspua tot el que s’hi explica. La segona, la clarificadora complexitat amb què retrata el marc sociopolític en què es desenvolupa la vida de l’Else. I, finalment, la tercera virtut és la qualitat de la prosa -bona traducció d’Albert Vitó i Godina-, que destaca per la precisió lèxica, pel ritme torrencial i per la destresa amb què organitza uns materials -narratius, íntims, històrics- a vegades brutals i a vegades delicadíssims.