Pocs minuts després de les 12, la María Josefa Rojo i l'Agustín Ramos no volien sortir del darrere del mostrador de la seva administració de loteria a Madrid. Acabaven d'assabentar-se que havien repartit 660 milions d'euros de la grossa de Nadal amb el 66.513 i encara no sabien la bogeria de premsa, curiosos i afortunats que estava a punt d'aplegar-se a les portes de la seva administració. Aquest matrimoni madrileny fa només quatre mesos que van assumir la titularitat de l'administració de loteria del passeig de l'Esperança número 4, i han fet realitat la dita d''arribar i moldre'. Encara tremolós, l'Agustín explicava a l'ARA que ells mateixos se n'havien quedat un dècim, i que la majoria del número s'ha venut entre abonats, amb una bona picossada per a una residència d'ancians pròxima. "No ens ho acabem de creure", deia l'Agustín.
Aviat comencen a arribar els periodistes, i la petita administració de loteria s'omple com un ou. Entre la munió de càmeres i redactors es cola el Paco Martil. "Ha tocat el 13. Quin 13 era?", pregunta als loters. "L'únic que tenim", respon la Josefa. "Doncs així el tinc!", exclama entre llàgrimes el Paco. Aviat, però, s'endurà una gran decepció: "Sempre compro el 12 i el 13, perquè són els dies de naixement dels meus dos néts. I normalment el compro aquí, però aquest cop, el 13 l'he comprat a un altre lloc, i això que aquest gairebé me'l sabia de memòria, de tant veure'l", relata amb cara de resignació a l'ARA uns minuts després. Troba el consol en els tòpics: "Ens queda la salut".
No tothom té mala sort. L'èpica es va multiplicant a les portes de l'administració. Rere cada número premiat hi ha una història personal, i rere cada història, una desena de periodistes àvids d'explicar-la. La de l'Elena Ferreira serveix d'arquetip dels estralls de la crisi. Està aturada des de fa tres anys, i el seu marit va fent feinetes, però no té una estabilitat laboral. El 2013 van intentar obrir un forn, però no va durar i es van quedar amb deutes i sense ingressos. Tenen un dècim de loteria, que dedicaran, primer, a pagar la hipoteca i, després, a permetre's algun caprici, relata molt emocionada. Va comprar el 13 perquè la seva mare li va dir que era l'única terminació que els faltava. "Els dec molt als meus pares, no només això. Si no hagués estat per ells, no sé què se n'hauria fet de nosaltres, aquests últims anys", diu entre llàgrimes. Ara els podrà tornar el favor amb escreix.
El Vicente Villaverde és un home simpàtic i somrient. I s'ha guanyat l'afecte del barri. "Ell sí que s'ho mereix", exclama una dona mentre el Vicente explica la seva història a la premsa. Té un fill discapacitat i s'ha separat fa poc: "Penso arreglar-los la vida a tots i jo seguiré vivint de lloguer". S'explica amb nerviosisme, i es justifica: "M'he escapat de la feina, el meu cap em matarà". Treballa per a una empresa d'instal·lacions de gas natural i té pressa per tornar-hi perquè, diu, "tinc gent sense calefacció ni aigua calenta que m'esperen". No perd l'esperit altruista, però també té ganes de celebració. Demà marxa a Almagro a celebrar la nit de Nadal en família. "En muntarem una de bona", confessa amb un mig somriure
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada