nadal als cie

La polèmica acompanya l’existència dels centres d’internament per a estrangers (CIE) gairebé des de la seva creació. Malgrat que poca gent hi ha entrat, desenes de testimonis d’interns asseguren que els CIE són autèntiques presons. El periodista valencià Toni Martínez recull al llibre CIE, el Guantánamo español (Editorial UOC) el relat de persones que han viscut dins d’aquestes quatre parets a l’espera de ser expulsats de territori espanyol.

Per què es van crear els CIE?

L’origen dels centres d’internament per a estrangers, tal com estableix el seu decret de creació, no és penar els estrangers, que és el que realment passa, ja que es priva aquestes persones de la seva llibertat. La seva raó de ser és custodiar-los de manera “preventiva i cautelar per garantir la seva expulsió o devolució” d’acord amb els termes previstos en la legislació d’estrangeria. Així, els CIE es van crear com un element més de la política migratòria de l’Estat per tenir controlades les persones que havien de ser expulsades.

Qui pot estar en un CIE?

Qualsevol immigrant sense papers, des d’una persona que ha sigut detinguda a la tanca de Ceuta fins a una persona que fa set anys que és a Espanya i que ja no té els papers. Durant la crisi molta gent va perdre la feina i en conseqüència no van poder renovar el permís de residència. D’aquests casos n’hi ha hagut molts i no tenen res a veure amb la imatge de gent conflictiva que de vegades es transmet dels CIE. I és que cal explicar que en aquests centres no s’hi entra perquè es tinguin antecedents judicials; n’hi ha que en tenen, però la raó és trobar-se residint a Espanya en una situació irregular.

Segons l’ordenament jurídic, no són presons, però les ONG i vostè els defineixen així. Per què?

Principalment pel règim de privació de llibertat. En teoria aquest seria l’únic dret que haurien de veure restringit durant la seva estada al CIE, però, malauradament, no és l’únic dret que perden. Per exemple, els interns, que estan tancats un màxim de 60 dies, poden rebre una visita al dia però a través d’una mampara i amb cinc persones més alhora, cadascun parlant probablement un idioma diferent; no tenen dret a vis-a-vis, quan a la presó els condemnats sí que en tenen, i no poden tenir mòbil ni moltes altres coses amb l’excusa de la seguretat. Una diferència gran és que als centres penitenciaris els treballadors són funcionaris que saben com fer la seva feina, mentre que als CIE la custòdia és competència de la policia, que no té la preparació per fer aquesta tasca, com reconeix el Sindicat Unificat de Policia al llibre.

¿Creu que els interns dels CIE tenen menys drets que els presos?

Les condicions als CIE són pitjors que les d’una presó. Per exemple, en el cas del centre de Sapadors, a València, els interns comparteixen cel·la amb set persones més i a la nit els tanquen sense possibilitat d’anar al lavabo. Una altra diferència en detriment dels interns dels CIE és que les ONG no hi poden accedir amb la mateixa llibertat que ho fan a les presons ni tampoc hi ha un jutge de vigilància que es dedique únicament a les qüestions del CIE.

¿Als CIE s’han vulnerat drets fonamentals com a Guantánamo?

ONGs, advocats i fins i tot els jutges de vigilància reconeixen que als CIE es vulneren drets constantment.

I la resposta de l’Estat quina és?

Cap. No vol veure que té un problema amb els CIE. Per exemple, l’estat espanyol encara no ha reconegut que Samba Martine va morir fa cinc anys al CIE d’Aluche perquè tenia la sida i ningú li va donar una assistència sanitària adequada. Ella es queixava per la seva malaltia però mai la van assistir correctament. Aquesta és una altra de les deficiències d’aquests centres. De fet, els interns anomenen tots els metges Doctor Ibuprofèn perquè ho solucionen tot amb aquestes pastilles.

Hi ha més casos semblants?

Al CIE de Zona Franca, a Barcelona, el 5 de gener del 2012 va morir Idrissa Diallo. El seu cas és encara més sagnant perquè quasi quatre anys més tard ningú sap on és el seu cos. La seva mare acaba de venir a Espanya per buscar-lo perquè el cadàver mai va ser repatriat.

Un altre dels punts negres dels CIE són els nombrosos casos de maltractament denunciats per les ONG.

Sí. I molts han sigut denunciats i admesos a tràmit malgrat que després la causa s’arxive. Un intern pot anar al jutjat, dur el seu informe de lesions i que el jutge veja indicis que s’ha comès una agressió, però el problema és que en pocs dies serà expulsat i mai no podrà ratificar la denúncia i el cas s’arxivarà. Una bona reforma per saber de veritat què passa dins dels CIE podria ser accelerar aquests processos perquè es resolguen abans d’expulsar el denunciant al seu país o a un altre.

Com valora el que estan fent Barcelona o València respecte als CIE?

València, en un gest polític, es va declarar ciutat lliure de CIE, però qui més ha fet per tancar aquests centres crec que és el govern d’Ada Colau. Malgrat saber que era una batalla perduda, van decidir fer un pols a l’Estat negant-li la llicència d’activitat al CIE de la Zona Franca i així posar el focus mediàtic en l’existència d’aquests centres.