Cada dia, quan la capitana Shay Rosecrans creuava la porta del centre de Guantánamo, a Cuba, es ficava l’anell de la Facultat de Medicina dins dels sostenidors, es tapava amb cinta adhesiva el seu nom escrit a l’uniforme i amagava el seu collaret sota la samarreta, sobretot si portava una creu. A Rosecrans, psiquiatra de la marina de guerra, l’havien advertit que no parlés de la seva família ni mostrés res personal, cap pista que permetés als sospitosos tancats a la presó identificar-la.
Rosecrans, ara retirada, va dirigir durant 15 anys un dels equips de salut mental per als detinguts a la presó de l’illa. Adolescents traumatitzats o adults inestables davant la reclusió indefinida es desesperaven. També hi havia els presos amb al·lucinacions, malsons, ansietat o depressió després de ser sotmesos a brutals interrogatoris. Però tothom mirava cap a una altra banda.
Sense formació
Els psiquiatres, psicòlegs, infermers i tècnics admeten que havien rebut una escassa formació i no estaven preparats per atendre uns pacients presentats com “el pitjor dels pitjors”. Els metges es van veure empesos a creuar els límits ètics i se’ls va advertir que les seves accions podrien tenir implicacions en matèria de seguretat. En un camp que requereix privacitat, els psiquiatres feien servir pseudònims com Doctor Cocodril, Superman i Gran Mama, i s’havien de referir als pacients per números i no pels seus noms. I havien de parlar a través de tanques o escletxes a les portes de les cel·les, a través d’intèrprets.
En un centre on qualsevol informació d’un detingut hauria d’haver sigut tractada com a material classificat, el que passava als interrogatoris “estava restringit per complet”, admet Karen Thurman, una comandant retirada que va servir com a infermera psiquiàtrica. “No ens permetien preguntar-los «Com et va anar?» o «T’han pegat?»”, diu.
“El meu objectiu era mantenir-los vius”, afirma Rosecrans, que va entrar a treballar a Guantánamo el 1999, quan hi havia pocs pacients. Però després dels atacs terroristes del 2001, i la invasió dels EUA a l’Afganistan, van començar a arribar avions amb 20 a 30 homes lligats de peus i amb els ulls tapats. “Molts amb problemes mentals”, diu l’excapità Albert Shimkus.
No hi havia protocols clars per al tractament de pacients considerats “combatents enemics” en lloc de presoners de guerra, subratlla Shimkus. No obstant això, se’ls va proporcionar un nivell d’atenció equivalent a la dels membres del servei dels Estats Units. I l’equip va transformar un bloc de cel·les en una unitat d’hospitalització.
El Comitè Internacional de la Creu Roja, durant una visita el 2004, va documentar que l’accés dels interrogadors a l’historial clínic era habitual i consistia en una “violació flagrant de l’ètica mèdica”. Es van registrar més de 600 “gestos de suïcidi” el 2009, amb més de 40 categoritzats com a intents de suïcidi. Fins ara almenys sis morts s’han considerats suïcidis, tot i que els crítics han plantejat preguntes sobre el joc brut en alguns casos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada